No es pas aqueta nit que us podré donar totes les informacions sobre la pobresa que seguim patint en aquest començament de 2020, entre el mar i la muntanya, per donar-li un aire una mica mes poètic. Porto hores buscant a internet xifres ofertes no només pels relators de les Nacions Unides d’aquest 2020, sinó per una gran quantitat d’entitats catalanes d’Acció Social, oficials o privades, que treballen perque ens adonem del que estem vivint com si fos lo mes natural, es a dir que molts milers de persones, del 20% al 29 % de la població depenent d’edats i territoris, viuen sota el nivell de la pobresa o estan en perill constant d’exclusió laboral, o social, o energètica, de vivenda, d’alimentació, i molts, molts mes tipus de pobresa i misèria. I mentrestant un altre tant per cent que em fa vergonya escriure va augmentant a marxes forçades la riquesa pròpia sigui a base del robatori directe als diners públics com tenim tanta i tant famosa tradició a Catalunya, o esgarrapant en nom del progrés sous i drets a les infinites pobreses que acabo de citar, que a aquests encara no els hi ha tocat el torn de que la Justícia els faci famosos d’una vegada.
Però no pretenia pas donar mes detalls dels pocs però certs que acabo de citat sinó compartir amb vosaltres i amb qui em llegeixi, el pensament que em té obsessionada i una anècdota que em va passar fa un parell d’anys.
El pensament: Que fem per intentar millorar una situació de desigualtat que ni la Església Catòlica ni la majoria de partits polítics denuncia amb la contundència que demana una situació que ens situa, sigui quin sigui el país que considerem el nostre dins de la península Ibérica, gairebé al cap d’avall d’una Europa que en canvi, quan es hora de considerar-nos avançats ens fa grimpar sis o set lloc sense que als mitjans de comunicació se’ls hi moguin ni les pestanyes, com si només veiessin la meitat del problema.
Ja se que son molts els que fan el que poden, treballant o donant o compartint per aconseguir que aquesta brutal desigualtat millori o al menys deixi de ser l’escàndol que es ara. Però penso que hauríem de fer mes, una mica més per considerar més urgent solucionar aquesta ignomínia de la desigualtat on tan còmodes vivim procurant al menys que no ens deixi tan freds com ens deixa la realitat de la pobresa que ens envolta.
I es que amb prou feines la reconeixem en la vida diària i en canvi si que sentim excuses per justificar la nostra ignorància: “no sabia que això passava. Jo no tenia idea que els pobres fossis tant pobres. No volen treballar. Jo no creia que fossin tants. Vols dir que no exageren. Deuen ser informacions de mala fe. Ves a saber. Si haguéssim de fer cas del que diuen de nosaltres a l’estranger. O a les Nacions Unides”.
I ara l’anècdota,: Fa dos o tres anys vaig tenir una petit enganxada amb un cotxe, vell i brut i molt ple de gent, just aquí a Palafrugell. Semblava un fantasma de cotxe de lo empolsat que estava però de seguida varen començar a baixar gent que jo no entenia pas d’on sortien, grans, vells i petits tots catalans que tots a l’hora m’anaven dient que venien de terra endins i buscaven un lloc on que els havien dit que els ajudarien i no el trobaven. Estaven atabalats i una mica perduts i quan els vaig preguntar on vivien em varen contestar: Aquí, vivim al cotxe, des de fa dos anys. Ho hem perdut tot, Va ser una llarga conversa sobre totes les angunies que havien passat, les terres que havien perdut i el desbaratat garatge que els havia quedat en una mena d’hort petit a les afores d’un pobre de l’alta Garrotxa, on deixaven el cotxe els mesos que els nens anaven a l’escola mentre uns i altres buscaven feina pels voltants i d’això anaven vivint.
Els vaig ajudar a buscar l’adreça que portaven apuntada en un paper, i va ser llavors que vaig prendre consciència de que no veiem la pobresa perque no la volem o no la sabem veure perque si tenim els ulls oberts la veurem, si parem l’orella l’escoltarem, si pensem en ella la sentirem, i si la busquem la vida ens la mostrarà. I un cop vista alguna cosa se’ns acudirà per pal·liar-la, encara que només sigui no tornar a votar mai mes als que ni tan sols en parlen, com no sigui per negar la misèria o manipular-la al seu gust.
