S’acostava Nadal i et vaig regalar un quadre “Desaparecido cuando se enteró que faltaban dos semanas para la Navidad”. Això deia la peça d’un Eleazar aparegut a la galeria Botó de Roda, desapareguda. Tu i jo feia pocs mesos que ens havíem aparegut l’un a l’altre. Ben aviat vaig notar que Nadal, per tu, era una molèstia. A mi sempre m’ha agradat Nadal. I per treure ferro va aparèixer aquest quadre de la sèrie Desapareguts del pintor Eleazar.
Jo venia d’un Nadal difícil perquè a casa érem una colla de desequilibrats, ara ja desapareguts. Tu venies d’un Nadal avorrit perquè a casa teva éreu una colla de sensats. De tota manera, quan se’m va aparèixer Nadal a casa la teva família encara vaig entendre menys per què desapareixies per Nadal. Jo hi estava ben a gust en aquest nou Nadal. Tenia tots els adjectius que té un Nadal catalanet però, sobretot, era culte. Mai podré oblidar l’aparició d’aquella missa del Gall amb mossèn Dalmau a Gallifa. Una revelació que va fer desaparèixer tota missa del Gall passada a Torroella de Montgrí, i en definitiva va fer desaparèixer a tota missa, sobretot les de mossèn Pou que em feien caure literalment en el seu cognom. El meu antic Nadal tenia tots els adjectius que té el Nadal dels desequilibrats i a més a més era inculte. Amb esforç els vam aconseguir fer desaparèixer: el meu i el teu. I, per fi, va aparèixer el nostre. Vaig poder apreciar com et creixia Nadal a mesura que les nostres filles s’anaven fent grans. Ja no depeníem del Nadal de les nostres antigues famílies. Vam fer la nostra família i va aparèixer el nostre propi Nadal. Nadal deu ser això: família.
Un Agost la teva mare va desaparèixer, i això va retocar amb tristesa el següent Nadal. La tristesa no ha marxat però ha fet aparèixer una ratafia a sobre la taula en honor de la meva sogra. Al tió li ha desaparegut la sornegueria vallesana, però li ha aparegut la collonamenta empordanesa… en fi, no et vull descriure el nostre estimat i ja volgut Nadal aparegut que prou bé que el coneixes. El que sí que volia per aquest Nadal que ens torna a aparèixer, era escriure’t un poema. Un poema de Nadal és clar. Però el vers m’ha desaparegut i dubto que la poesia l’hagi tinguda mai.
En el meu poema desaparegut hi apareixeria per donar-li un punt d’intel·ligència aquell vers del poema de Nadal de Sagarra, “Tots els camins van a Roma, però no van a Betlem!” que tant ens convé recordar i cridar amb força. I acabaria amb alguna referència a aquell poeta que agrada a tothom menys a mi, estimada Marta – perquè Nadal deu ser això: amor- i que per coincidències em va bé de citar per fer desaparèixer, per fi, aquest penós intent de poema desaparegut d’un Nadal aparegut.
