He llegit un article d’ Ada Colau, tant intel·ligent, clar i compromès com son sempre els d’una persona que sap lo que es la política perque no ha fet altre cosa en tota la vida que practicar-la i millorar-la, i malgrat això es la persona mes atacada i vilipendiada pels mitjans i els polítics de Catalunya, sobre tot pels que en política no es que ho facin malament, es que no fan res de res. L’article es una resposta a Maragall, el de ERC, que amb un cert menyspreu l’ acusa de que com Alcaldessa només fa polítiques petites. Ada Colau analitza què son per Maragall les polítiques petites. ¿Son polítiques petites, es pregunta, les que es preocupen dels desnonaments, de la gent sense feina, dels que per culpa dels fons buitre que els puja el lloguer 300€ no poden pagar i sels treu de casa, dels que no tenen les ajudes necessàries per cuidar dels malats greus que viuen a casa, de les escoles on no hi caben els nens o de les que funcionen en barracons, dels passadissos d’hospital atiborrats de gent sense ajut gràcies a les retallades que d’acord amb Rajoy va fer el llavors convergent president Mas, que ningú ha solucionat encara? Tot això son polítiques petites? NO, no n’hi ha de polítiques petites, diu Ada Colau, quan es tracta del benestar de la gent i de defensar els seus drets.
Les paraules de Maragall m’han fet pensar en les polítiques petites sense solució que vivim en aquesta part del país, la majoria com a conseqüència de la privatització dels serveis que havia tingut l’Ajuntament; parlo de conflictes en la recollida d’escombraries, conflictes varis a Correus , conflictes en la deixalleria, conflictes en els camins del veïnats del voltant de Palafrugell, conflictes per solucionar diferències cadastrals administratives, tots ells i molts més que no m’hi caben aquí son conflictes potser no gravíssims però eterns, i son tan petits que Maragall els hi diria “ínfims” o “minúsculs” però que tot i així també afecten al benestar de la gent que paga religiosament els seus impostos.
Jo em pensava que només era jo que havia de fer front a tots aquest conflictes, però he anat preguntant i investigant entre la gent que per una feina o altre venen a la casa , i he descobert que som multitud els que vivim carregats d’inconvenients i que som conscient dels greus problemes que patim per aquestes polítiques tan minúscules que per molt que ens amarguin la vida, no mereixen l’atenció dels polítics del moment . Això sí, tots ens quedem ben quiets i callats, els uns per la por a que sens acusi de traïdors a la pàtria i els altres perque ja hem après que sigui qui sigui qui ens governi, sempre amb honroses i esplèndides excepcions, es veu que es dedica en silenci a les grans polítiques que no les veiem mai enlloc perquè de les petites i menys encara les minúscules no hi ha deu que se’n ocupi. Potser si que callant s’ajuda a la pàtria però no veig com.
Corre encara un altre versió sobre el silenci de la ciutadania que no es ni la por ni el desencís : la dels que defensen que això canviarà quan tinguem un estat propi.
Però jo em pregunto, que farem quan tinguem un estat propi si de la feina que s’ha de fer i dels problemes que s’han de resoldre, ni en els veïnats més petits ens en sortim?
Valdria la pena, que en aquests espais morts de temps que estem vivint mentre li fem el camí a l’extrema dreta, els que esperen l’arribada miraculosa de l’estat propi, aprofitessin per entrenar-se a fer ben fetes les polítiques petites, perque quan arribi el moment tinguin l’aprenentatge fet i surtin com una seda també les grans. Però em diuen que no, que la cosa no va axis, que quan arribi el moment tot sortirà perfecte, resplendent, com per efecte del més gran i el més just dels miracles.
