Miquel Abras, Carles Sanjosé (Sanjosex) i Jaume Pla (Mazoni) van protagonitzar un concert memorable al Teatre Auditori de Sant Feliu de Guíxols, en el marc del cicle Acústics del Festival de la Porta Ferrada que va ser l’excusa per un esdeveniment que ja d’antuvi s’intuïa que era molt més que un concert. Una perceptible atmosfera de complicitat surava en l’ambient molt abans de que sonessin les primeres notes, i un públic expectant entre el que destacava una notable representació de gent de la Bisbal, omplia de gom a gom el recinte per escoltar aquests joves veterans del pop-rock d’autor català.
Nascuts el mateix any, continuen vivint a la Bisbal d’Empordà i entre tots tres han publicat més de vint discos. Tot i que han compartit un munt de vivències i col·laborat en projectes musicals de tota mena des que tenien catorze anys, aquesta era la primera vegada que trepitjaven junts un escenari i aquest fet marcava sens dubte l’esdeveniment. La ciutat natal dels artistes i aquell esperit del Liverpool català com durant molt de temps es va identificar la capital del Baix Empordà era perfectament perceptible i l’expectació enorme.
I no van defraudar en absolut. A les 20:10 amb l’inevitable puntualitat bisbalenca com no podia ser d’altra manera, Carles Sanjosé, Sanjosex, pujava a l’escenari acompanyat del baix Miquel Sospedra i el bateria Pep Mula un format de trio que seria comú a les tres bandes: Guitarra i veu, baix i bateria. L’estil intimista i el particular univers del cantautor i arquitecte va impregnar ben aviat l’ambient per arribar al seu clímax amb la seva celebradíssima creació «Temps i rellotge» que va acabar de rendir un públic que tot sigui dit tampoc necessitava grans excuses: venia a passar-ho be i això es va fer palès des del minut 1 del concert.
Pausa pel canvi de banda i eren ja les 21 tocades quan la veu poderosa i sensual d’un emocionat Miquel Abras començava a penetrar en els espectadors amb l’excel·lent acompanyament dels també bisbalencs Toni Molina a la bateria i Karlus Ramió al baix. La interpretació de «País petit» la ja antològica peça de Lluís Llach que va fer Miquel Abras cantant a capella des del bell mig del pati de butaques, va posar la pell de gallina a molts assistents.
A les 22:10 era el torn de Jaume Pla, Mazoni, que va iniciar la seva actuació amb dos primeres peces de to intimista amb les que immediatament es va ficar el public a la butxaca, per a continuació i ja arropat pel mateix baix que havia acompanyat Sanjosex, Miquel Sospedra i el també fill de la Bisbal, el bateria Aleix Bou començar a fer un repàs pels seus grans hits. El rock potent, extraordinari domini de l’escenari i peculiar estil interpretatiu de Mazoni va aixecar el public dels seients al llarg de tota la resta de la seva actuació fins que la interpretació de la darrera peça de la seva banda va fer honor al seu nom i la «Eufòria» es va instal·lar definitivament al Teatre Auditori de Sant Feliu de Guixols.
I de l’eufòria el públic va passar directament al deliri quan Sanjosex i Abras es van unir a Mazoni dalt l’escenari i els tres líders del pop d’autor català acompanyats de les seves bandes van interpretar conjuntament una cançó de cada artista: Les mitgeres al descobert, de Sanjosex, No tinc temps, de Mazoni, i Contradiccions, de Miquel Abras. Finalment i davant la insistència d’un públic entregat que es resistia a deixar de gaudir del moment, els tres cantautors van improvisar un darrer bis que va ser la cirereta del pastís.
Reivindicació d’orígens, identitat i somnis compartits, cant a l’amistat i sana competició entre tres artistes com la copa d’un pi que passegen orgullosos la seva pertinença i arrels. En definitiva la sensació d’haver assistit i gaudit de quelcom que ha estat molt més que un concert.
