Ahir vaig anar al teatre. Vaig anar a veure “La treva”, un espectacle protagonitzat per la Clara Segura i en David Selvas que (resumint) explica la història de dos corresponsals de guerra, ell periodista i ella reportera gràfica. D’entrada, us el recomano enormement i si per casualitat aterra a Girona o a Salt (perquè no compto gens que vingui per aquí a la vora), no perdeu l’oportunitat de veure’l.
La història comença amb la tornada a casa (a Nova York) després que una bomba en una carretera de l’Irak gairebé la mata a ella.
Després de mesos de recuperació i mentre la seva vida transcorre, ell comença a plantejar la necessitat de deixar aquella vida de conflictes i cadàvers. De fer… vida normal, en definitiva. Ella, que ho intenta i accepta casar-se com a mostra de quotidianitat, se n’adona que no està per això i que necessita tornar a la primera línia del conflicte, amb un argument tan sòlid com delicat, com el de la necessitat que té el món que ella sigui allà per explicar el que hi està passant.
El periodisme té un paper cabdal en el relat del que passa al món i en la reconstrucció de la memòria col·lectiva. Quan més i millor periodisme s’ha fet, més avancen les societats. Però el periodisme, com la majoria de les professions que gaudeixen de rellevància social com el teatre, l’esport d’el·lit i tantes d’altres, no ha de caure en l’error de parlar sovint de sí mateix, més enllà dels àmbits que li són propis. De fet, tenia seriosos dubtes sobre la necessitat d’escriure aquesta portada.
Bàsicament, perquè quan es parla d’una professió en primera persona, es deixa de parlar de la finalitat per la que existeix la professió, que és la veritable raó de ser. Quan es parla de periodisme, es deixa de parlar de les històries a les que hauria de servir. Quan es parla d’actors, actrius, IVA cultural, etc… es deixa de parlar de cultura, de valors i de coneixement. Quan es parla de Messi o de Cristiano, es deixa de parlar d’esport i de les coses bones que comporta.
I és ben trist, perquè parlar, conèixer, debatre, llegir o anar al teatre, paga molt més la pena que segons quins debats gremials. al capdavall, com deia Peter Brook (i això és extensiu a molts àmbits) quan el teatre és necessari, res és més necessari.
