Ahir va ploure. Va ploure molt, de fet. En Tomàs Molina, L’home del temps a TV3, amb qui vaig tenir ocasió de parlar fa quinze dies, m’explicava amb dades, com ha canviat la manera de ploure en els darrers 10 anys. Per simplificar. Plou menys, bastant menys, però amb molta més intensitat.
En serrat no era meteoròleg, però ho cantava a El món està ben girat. Deia, “quan cal que plogui no plou i quan plou, ho fot tot enlaire”.
Els efectes de la pluja ja els coneixem, al maresme, cada vegada que plou s’inunden Vilassar de mar, montgat, i tots aquells pobles de per allà, on la gent fa escarafalls quan, oh sorpresa, l’aigua té l’acudit de baixar muntanya avall. És més greu quan hi ha gent que per una inconsciència, com sembla ser que va passar, s’envalentona i decideix creuar una rierada amb el cotxe i després hi ha els benparits que com alguns oients nostres, graven en vídeo els efectes dels aiguats a La Bisbal o a Torroella i que per cert, podeu recuperar a través del nostre web.
Així doncs, si sabem que plou poc, però quan ho fa sembla que baixi el cel. Si sabem que a la que cau amb ganes, s’inunden rieres i carrers. Si sabem que hem construís pobles a les faldes de muntanyes, o aparcaments a les lleres de rius. Si sabem que el maleït canvi climàtic cada vegada anirà a més… algú em pot explicar perquè seguim construïnt a la falda de muntanyes, aparcament a l’interior de les rieres o creuant rieres desbordades?
Amb perdó, eh! Com diu aquell… es de ser inútil!
