El passat dijous, a l’espai que dediquem al cinema, el nostre expert particular, l’Ignasi Arbat, ja va vaticinar que la pel·lícula La La Land s’emportaria el Globus d’Or, tal i com va passar. I la veritat, és que no n’hi ha per menys.
És art total. És imatge, fotografia, és el cos en moviment, és (com ens agrada això)… jazz i és la història. I quina història!
Ella, una jove romàntica i talentosa. Un pèl perduda però amb la força que li dóna la certesa que els seus somnis la faran volar algun dia. Ell, no menys talentós, s’aferra a l’ideal que representen els clàssics, el que en diríem la old school, però amb ganes de treballar per allò que creu de debò. I després de boniques trobades als miradors que deixa la ciutat de nit il·luminada. Després que a l’últim segon alguna cosa els impedeixi el petó de rigor, s’acaben trobant… i de quina manera!
De manera còmplice, ell l’esperona a complir el seu somni de ser actriu i ella l’encoratja a trobar una feina estable que li permeti acabar obrint el seu propi club de jazz, fins que, ai las, la necessitat el porta a treballar fent de músic mercenari i a ella, a recuperar els seus estudis de dret.
No cal que us digui que la peli fa un gir quan a l’últim moment a ella la truquen per a un càsting que la convertirà en una famosa actriu.
Però somniar i voler volar amunt, acaba essent incompatible amb tocar de peus a terra i el pas del temps els porta a fer cadascú la seva vida.
El retrobament cinc anys després, es produeix de casualitat i, ja al club de jazz que ell ha aconseguit obrir. Tots dos han assolit el seu somni, però la pel·lícula ens deixa a nosaltres, la pregunta de si aquest somni és complert, quan no és compartit entre tots dos.
I perquè us explico tot això? Doncs perquè entre viure als núvols o a la terra, sempre hi ha d’haver un terme mig i avui em venia de gust parlar-vos una joia com aquesta, que ens ajuda a recordar-ho, ni que sigui per una estona
