Ahir va ser 20N. Ahir va fer 41 anys, que va morir Francisco Franco Bahamonde, caudillo de España por la gracia de dios. Segurament el fill de puta més gros que ha patit espanya all llarg de la seva història contemporània.
No és motiu d’aquest programa, repassar les grans gestes que el generalísimo va dur a terme, però si que em voldria parar en una de les seves fites no aconseguida. En el seu afany uniformitzador (recordeu allò de España una i no 51), franco volia acabar amb les singularitats històriques dels diferents “pueblos” de españa, perquè història, llengua i cultura, passessin a formar part del folklore, però deixessin de ser el tronc sobre el que s’articulaven alguns territoris com el nostre.
Uns quants anys més tard, no es pot dir que se’n sortís. Avui, els catalans seguim tenint una llengua, una història i una cultura pròpies, que tot i les amenaces de remetre, pels motius que sigui (polítics, sociològics, econòmics, etc…) són el nostre tret més distintiu. No som millors ni pitjors, però som com som. Som nosaltres i som així, perquè ni tan sols Franco amb aquella frase que se li atribueix i que venia a dir que el problema català, se solucionaria enviant trens carregats de gent, des d’Andalusia cap aquí. Amb el que no comptava, és que aquella gent que suposadament va enviar per diluir la identitat catalana, són avui tan catalans com qualsevol altre.
Així doncs, podem convenir que la nostra cultura s’ha mantingut, tot i el caudillo i si té problemes, que en té, són homologables als que puguin tenir altres cultures similars a la nostra.
Tanmateix, (al meu entendre) plana sobre la nostra cultura i la nostra identitat una situació que amenaça a llarg termini, la pervivència de la cultura catalana. Bàsicament per dos factors.
El primer, universal. Els problemes que pateixen les diferents cultures que igual que la nostra, veuen com les societats cada vegada tenen menys interès per l’evolució de les humanitats, el coneixement, l’art, etc…
I el segon. El particular. El nostre. La cultura catalana té el risc afegit de ser petita, de conviure amb la potència de la cultura hispànica i de tenir molts menys i més petits espais de representació i potenciació. Per altra banda, el procés polític que viu Catalunya, a la recerca d’un estat propi, no fa de la cultura catalana i la seva singularitat un tema central. Amb la intenció d’eixamplar la base social en favor del procés, es parla d’economia, de benestar, d’autogovern, etc… però mai del paper que la cultura ha tingut i hauria de tenir en tot plegat.
Algú podrà dir que basar-se en la cultura, pot excloure molta gent, però llavors, de què serveix apel·lar a la singularitat dels catalans, si arraconem precisament allò que ens ha fet singulars.
Cal situar la cultura al centre del debat polític. No ha de ser en detriment d’altres factors, però sempre hi ha de ser. Si no, correm el risc de carregar-nos-la de manera irreparable i mai ens podríem perdonar, que allò que Franco no va aconseguir, ho acabéssim fent nosaltres!
