Aquests darrers dies he pogut conèixer un personatge molt interesant a rel de l’estrena a Netflix dels documentals ‘Pretend It’s a City’. Es tracta de l’escriptora Fran Lebowitz, protagonista dels documentals que li permeten reflexionar sobre diferents aspectes de la ciutat de NY. Gràcies a la bona producció de Martin Scorsese i a la contundència i humor de les seves converses, tenim l’oportunitat d’observar els paradigmes d’una ciutat.
Però ara radiocapitalins, ‘Posem que és un poble’, i que ens obliguen a viure la pandèmia en clau de ciutat. Així és com s’està gestionant l’assumpte a nivell català: no podem comparar el radi d’acció i les possibilitats de moviment, d’un ciutadà de Barcelona amb el d’un d’Ullastret. I és que no sé si queda prou clar als òrgans de decisió que un veí de Regencós no té manera d’anar al teatre o al cinema degut als protocols actuals; de fet, i per ser propositius, em sembla que només hauria calgut marcar paràmetres comarcals per tal de ser més justos amb la situació de confinaments. Poder observar les coses no només amb els ulls dels capitalins seria un gran què.
I és que si escoltem els adolescents de l’Empordanet i les seves queixes d’ensopiment constant i les ganes de marxar a la ciutat potser canviaríem la perspectiva. Així que deixeu-me acabar amb una cita que la Fran Lebowitz que comentava al principi -una citació que tinc a la meva tassa de cafè preferida i comprada a la New York Public Library-: Penseu abans de parlar. Llegiu abans de pensar.
Lebowitz comenta que és un consell savi a qualsevol edat, però sobretot als disset, quan es corre el major perill d’arribar a conclusions errònies. Bon dia a tothom!
