En un mateix vespre van coincidir la veu de l’experiència i les noves generacions. Un passat més masculí, un present amb nom de dona jove i empoderada. Els temps canvien, però els tributs a una època daurada segueixen sent imprescindibles per entendre d’on venim. El pianista cubà Chucho Valdés, amb 82 anys a l’esquena, segueix fent gires mundials amb un nou Irakere i acompanyat del seu gran amic Arturo Sandoval. Las Karamba mantenen la clave, mantenen les arrels, però se les miren des del segle XXI, amb influències mediterrànies i amb unes lletres que donen a la música tot un altre significat.
“Som la veu de totes aquelles dones que van callar, que es van quedar a l’ombra, que van lluitar soles al llarg de la història de la música i que avui tenen molt per explicar”. Aquesta és la carta de presentació d’un grup de sis dones amb procedències ben diferents: Veneçuela, Cuba, Argentina, València i… Celrà! Las Karamba són una banda nascuda als carrers de Barcelona formada per les germanes Ahyvin i Ahylin Bruno (també integrants de Compota de Manana, una altra proposta espectacular), Liviet Ojeda, Natasha Arizu, María Gil i la percussionista gironina Rita Baulida.
En una versió més curta —per les característiques del festival— de la seva habitual proposta escènica, ja al començament van entrar a l’escenari del passeig del Molinet trepitjant fort i amb una actitud contundent. Amb una barreja de son, timba i música urbana, no van deixar de banda la temàtica amorosa de la tradicional música afrocubana, però també hi va haver temps per les lletres amb crítica social, feministes, i amb una perspectiva de gènere sense precedents: Desde que llegaste, una composició pròpia inclosa dins el seu darrer treball (Te lo digo cantando) parla de la situació que viu una mare després de donar a llum, la depressió post-part, el gran canvi vital… Las Karamba són una proposta jove, fresca, que maridava a la perfecció amb l’entorn: la posta de sol rere la muntanya del Rocamaura i la Meda Gran i el Medallot com a espectadors d’aquest vespre d’estiu.
Després d’una pausa per menjar i prendre alguna cosa a la zona de foodtrucks, va començar la remodelada banda Irakere celebrant el cinquantè aniversari de la seva fundació amb dues grans icones del jazz afrocubà: Chucho Valdés —fill del llegendari Bebo Valdés— i el trompetista també cubà Arturo Sandoval. Van rememorar grans hits del mític grup del qual van formar part per celebrar el procés de renovació de la música cubana, fet que en el seu moment van aconseguir amb la fusió de jazz, rock, funk, ritmes populars cubans i música clàssica. Aquest concert no en va ser una excepció, i va incloure noves cares del panorama musical cubà com el jove Julián Valdés, fill del mateix pianista, que va ser l’amo i senyor dels bongos i el shekere durant tota la nit.
“No havia tocat mai un piano que tingués les tecles molles”, deia fent broma Chucho Valdés. I és que la humitat d’arran de mar no va perdonar, però malgrat el petit contratemps, els protagonistes de la nit van demostrar que segueixen musicalment àgils i en plena forma a pesar del pas dels anys. Valdés i Sandoval són dos amics que es segueixen divertint tocant (i jugant) junts dalt dels escenaris, i acompanyats de nou brillants músics més —la Reunion Band, formada per tres percussionistes, un baixista, dos saxofonistes, dos trompetistes i un cantant—, deu resultar impossible no gaudir-ho amb intensitat. Van repassar èxits com Juana 1600, Contradanza o el tema final del concert, Bacalao con pan, que van tocar i corejar fins que van haver abandonat completament l’escenari, com si en aquells instants finals s’haguessin transformat en una marching band cubana.
El Sea Jazz L’Estartit es consolida com el festival de jazz per excel·lència de l’estiu a la Costa Brava. En un espai molt ben trobat —però alhora completament exposat als tres principals vents que ens visiten cada estiu: tramuntana, llevant i garbí— està aconseguint fer-se un lloc a l’atapeïda agenda empordanesa de programacions estivals. A cada concert on he assistit aquestes darreres tres setmanes, però, em pregunto si a una part no menyspreable del públic assistent el mou més el fet de poder dir que ha estat a tal concert o tal festival, que pas l’enriquiment cultural i humà que aporta el gaudi d’una bona proposta. Això explicaria perquè, malgrat tenir totes les entrades exhaurides, al primer concert de la nit hi havia tants seients buits. Pagar una sola entrada que inclou dos concerts d’indubtable qualitat em sembla una opció més que encertada, però molts no ho aprofiten (o no ho volen aprofitar). Les grandíssimes Karamba es van quedar a les portes de viure el caliu d’un sold out, i se’l mereixien igual que les grans llegendes. El públic ha de començar a confiar en la programació global d’un festival més enllà dels grans noms o els caps de cartell i, de pas, deixar l’esnobisme a casa.
Tot i això, fa il·lusió reconèixer cares que has vist a altres concerts de la temporada. Aquest fet deixa entreveure que un sector del públic sí que és melòman, sí que aprecia la qualitat de les propostes i agraeix que algun programador —en el cas del Sea Jazz L’Estartit, programadora— les hagi apropat fins a casa nostra. En definitiva, un públic que assisteix als concerts amb el propòsit més humil: omplir l’ànima d’experiències úniques que potser només viurem un cop a la vida.
Fotos: Laia Camós Cristau
