Dolors Vilagran és la mare d’en Gerard, un noi de 44 anys que als set mesos de vida, fruit d’una negligència mèdica va patir paràlisis cerebral. L’administració d’una dosis inadequada d’un medicament va ser autèntic verí pel seu cervell. A partir d’aquí, el creixement d’en Gerard només va ser físic, mai va arribar a aprendre a caminar o parlar, el que no vol dir que d’alguna manera reconegui el seu entorn i tingui capacitat de comunicar-se o expressar el seu estat d’ànim o sentiments, però sempre des del pou de la seva discapacitat intel·lectual molt greu.
Després de molt de temps, la mare d’en Gerard ha publicat el seu primer llibre «Quan la pell parla»,per explicar tot el que ha representat fins ara en Gerard i la seva vida. Per més que s’expliqui la vida d’en Gerard des de una òptica personal i familiar, l’experiència de tenir un fill amb discapacitat intel·lectual molt greu és tan intensa que tan sols explicar-ho és una autèntica proclama en defensa dels drets de les persones amb discapacitat intel·lectual.
El llibre també reflexa els canvis que ha patit la nostra societat. El primer neuròleg que tractà en Gerard, ja fa 46 anys, després d’examinar-lo «entrà amb aparença seriosa, mirada profunda i gens afectuós, per dir-nos que en Gerard estava molt malalt, tant! Que més valdria que…»
Avui en dia no m’imagino cap professional de la medicina dient-li a uns pares que més valdria que el seu fill no hagués sobreviscut a una negligència mèdica. Tampoc sabrem mai exactament que va passar, a diferència del que passaria avui en dia, no es van iniciar accions legals en contra del metge ni tampoc es van donar explicacions als pares. Si avui en dia en certs àmbits es reclama transparència, imagineu-vos al 1975.
En Gerard Pont Vilagran és el meu cosí, sempre l’he vist estirat en un llit o assegut en una cadira de rodes, potser per això sempre he tingut més sensibilitat pels drets de les persones amb discapacitat intel·lectual. Ells no poden expressar-se ni defensar els seus drets, els cal que algú ho faci per ells. Dins de l’entorn d’aquesta lluita, he conegut més casos de pares que han hagut de suportar comentaris de l’estil que fora millor que el seu fill no hagués nascut o reflexions sobre quin sentit té la vida si s’ha de viure així. Arribats aquí permeteu-me que citi a la Dolors Vilagran al finalitzar la primera presentació del seu llibre: «MALGRAT TOT LA VIDA ÉS MERAVELLOSA».
