Article de Jordi Alcover, en veu de Carles Xuriguera
La part no escrita és la que més ens revela tot el què ha passat en el moment que vam editar la primera Guia de Vins de Catalunya fins ara. Llavors estava tot per fer. El temps ha demostrat que era possible fer-ho. Recordo l’Alfred Peris quan em va dir que li havien encarregat una guia també a ell, però que va plegar en veure que nosaltres vam sortir al mercat; recordo quan em deien que ningú podia anar contra el merlot i menys encara contra el cabernet sauvignon, que era el millor raïm del món. Recordo consells que tenien el to d’una amenaça, i altres consells que no ens regalaven a nosaltres sinó a qui volia fer coses amb nosaltres, per tal que se n’oblidessin.
Ara la part no escrita de tot això són les omissions interessades que avui evidencien les carències de la part de la premsa que les fa. Fa quinze anys només hi havia en Sergi Cortés amb la seva revista -llavors impresa- Cupatges, i el Girovi de l’Agustí Ensesa, i nosaltres amb l’Especial Vins La Vanguardia que tocava gairebé sempre vi català i sobretot cava, que llavors tenia bona premsa i molts menys problemes. I fa deu anys, quan va sortir una altra web que ara i sempre té el vici “d’oblidar” tot allò que no ha passat per les seves mans que per sort és moltíssim, també hi havia Cupatges i el Girovi i La Guia de Vins de Catalunya i l’ICEA,.
La part no escrita serà evident quan serem grans. És tot allò que es diu i no s’escriu. És la por a l’opinió lliure. És el safareig com a únic contrapunt de l’hàbit constant d’ensabonar qualsevol celler o qualsevol vi en una nota de tast llepadora i pilota. És bloquejar, a altres, l’accés als mitjans de comunicació. És fer lobby amb els contactes de partit per aprofitar la merda de quatre engrunes. És tatuar-se al canell la frase del senador McCarthy, un republicà americà de fa cent anys:
“Lord, give us health and strength: we’ll steal the rest”
De l’altra banda, la part escrita ha estimulat un debat constant entre els professionals que fan el vi. Aquesta part escrita conté i reivindica cada any l’opinió lliure, evidentment una i no totes, però una de ben fonamentada en la prospecció anual de la realitat del vi català. Aquesta opinió ha generat un debat, ha invertit la manera de mirar-se les vinyes, ha fet que els vins canviïn: fa dotze anys els 1400 vins presentats a la primera edició eren en un 80% de varietat francesa, i ara els 1500 que ens arriben són un 95% varietat tradicional.
La part escrita ha fet la feina amb la intenció de canviar coses, però la part no escrita pretén amagar que això ha passat i no se n’adona que fa el ridícul intentant-ho. Els fets són rebels, la realitat tossuda, cada matí es troben amb la fita d’un altre damunt la taula, i la reacció no és la correcta. La grandesa d’algú està en convertir l’enveja en admiració, però per fer això s’ha de tenir grandesa, que no és un extra que puguis encarregar com quan compres un cotxe; si no ve de sèrie és molt difícil que ho tinguis.
Potser és que ja som grans, doncs.
