Continuant amb la idea del català emigrat, aquí Calders ens presenta una colònia situada a Guaraba, una zona tropical, de calor, cocos i Indis.
En aquest indret, un grup de catalans sobreviuen i intenten preservar les seves tradicions i, entre elles, la del Nadal. Clar que els resulta difícil això de celebrar un Nadal sense gens de fred, sinó al contrari, amb moltíssima calor, perquè Nadal i fred van units, l’un porta a l’altre i les reunions familiars, els tiberis… tot plegat reclama d’unes baixes temperatures. Són masses anys de tradició per canviar-ho a la lleugera.
Mogut per aquesta idea, un dels joves de la colònia decideix confeccionar un arbre de Nadal que corona amb neu. Clar que l’arbre està fet amb fulles de palmeres i la neu és en realitat coco ratllat, però la intenció és el que compta, la voluntat de crear el miratge de ser Nadal. Però no tothom ho veu així i un dels responsables de la colònia no triga a dir-li al noi que desmantelli aquella andròmina i se’n vagi a empaitar índies, que és el que li correspon a la seva edat. I, encara més, li aconsella que es deixi d’idees que algun dia s’hi agafarà els dits. I amb aquesta frase Calders ens mostra on rauen els problemes de la colònia catalana a Guaraba: en la por a tenir noves idees.
