Aquesta setmana s’han publicat els resultats d’un estudi sobre les violències contra les dones a Catalunya. Esgarrifa perquè pràcticament una de cada deu dones han patit una violació o un intent de violació en algun moment de la seva vida des dels quinze anys. La major part de les violències es donen entre els rangs d’edat més joves, per suposat, i l’assetjament a través de les xarxes socials ja representa un 6%. Tot això no és nou, evidentment. Alguns diran que ha passat tota la vida, i és cert. De fet, jo no recordo que sortís cap nit sense que a casa meu no m’avisessin de que no tornés sola a casa; ni cap nit en que algun amic, o amics, m’acompanyessin. Això mateix que sembla nimi, és l’evidència de que encara que no se’n parlés, la societat ja sabia que tenia un problema. Passa que ara en parlem, i no és pas que no costi. Més d’un terç de les dones no denuncien per por a les represàlies o a que no les creguin. Tenint en compte que el 65% d’agressors son coneguts -i això vol dir parelles, familiars i amics-, aquests resultats ens haurien de fer pensar. Se sap que l’alcohol i les drogues hi juguen un paper important, tant en l’agressivitat dels atacants com en la supressió de la voluntat de la víctima. Ara que estrenarem estiu d’aquí a no res, i que arriben les festes majors, els festivals i les farres en general, ens hauríem de plantejar seriosament educar els fills, sí; i protegir les filles, evidentment; però sobretot actuar per a que totes aquestes accions abjectes no quedin impunes.
Com vaig sentir una vegada a una senyora: no demanem un tracte diferencial, ens conformaríem amb que ens tractessin com a persones.
