Darrerament he après força coses que, tot i que a priori podrien semblar hippismes, tenen tota la lògica del mon. Ja fa un temps que coneixia el concepte Permacultura, que consisteix en el disseny i manteniment d’ecosistemes destinats a l’agricultura, que siguin sostenibles i tinguin la diversitat i estabilitat que tenen els ecosistemes naturals. Els qui s’hi dediquen dirien que és treballar amb la natura, en vés de treballar-hi en contra. Jo més aviat diria que és viure en simbiosi amb la natura que ens envolta, com a animalets que som. La permacultura es basa en la premisa de que l’agricultura o altres activitats fetes amb finalitats productives, esgoten els recursos naturals, i quan ja no n’hi ha més, de recursos, després tot son ploralles. Però la terra es pot regenerar, basta amb que li donem armes i temps.
Un dels exemples de permacultura és fer que entre les vinyes hi pasturin els xais. Mantindran les herbes entre les ristres de ceps a ratlla; amb les potes enterraran les llavors que hi hagin a terra; i els seus cagallons nutriran el sòl. A França he vist horts plantats en capes verticals, escollint bé quina mena de planter es pot ajudar. Sota una línia d’arbres fruiters, arbustos polits de móres i de gerds, i més envall, arran de terra, maduixes i enciams. Tens un tall de jardí que se t’ha omplert d’ortigues? Quan les arranis, abans de que floreixin (i això passa a la primavera), no les llencis! Fes-ne pols, deixa-les un dia o més en aigua per a que fermentin, i cola-ho. Diluït, et servirà de fertilitzant, ajudarà a que les teves plantes tinguin menys àcars i menys fongs, i sempre pots afegir-ho a la pila de compost, que es descomposarà més ràpidament. Jo a la permacultura de moment hi estic entrant. Però segurament, com molts de vosaltres, sense haver-ho fet expressament, ja en faig. En haver rasclonat les parts més castigades del terra del jardí, a banda d’airejar la terra, una munió de pardals, garses, estornells, pit-rojos i cueretes venen a menjar-se els cucs, i amb les seves potes minúscules i la seva caca, em deixaran llavors per unt’hagin passat. L’any que ve tindré més gespa, segur, i pixallits, i frigoles, i margaridetes, i trèbols, i violetes. A mi això em fa feliç, perquè em dona la sensació de formar part de quelcom molt més gros i important que no pas jo. No sé pas què es pot demanar més.
