Diuen que un advocat gironí penalista de la vella escola, si tenia la oportunitat de dirigir una última frase a un altre company advocat que es trobava just abans d’entrar en un judici, l’acomiadava tot dient: «Que hi hagi més sort que justícia».
Al ciutadà mig l’expressió li sol semblar feta a mida pel culpable, per aquell que s’encomana a qualsevol sant, la sort o a qualsevol imponderable per ensortir-se’n d’una mala passada. Però la realitat és que tothom, tan culpables com innocents, quan es troba pròxim a entrar en sala i la porta s’obre, els dubtes desapareixen. Sempre és preferible la sort a la justícia.
Hi han elements que són comuns a tots els judicis, d’altres que només són comuns entre els judicis televisats. Els comentaris, valoracions o opinions sobre aquest darrers mai van dirigits al nucli del que s’ha de resoldre o del que és important. Difícilment un judici mediàtic pot esperar-se a llegir la sentència i, quan aquesta apareix, sol amagar la ratio decidendi, els arguments centrals per prendre una decisió, sota tones de paper, posant a prova a tertulians i periodistes.
Hi han judicis que són necessaris, d’altres que no s’haurien d’haver celebrat mai. Darrerament escolto i llegeixo molts comentaris que mai hauria d’haver escoltat ni llegit, perquè tan sols faig que comprovar que tan el narrador com l’espectador poden confondre l’expectació d’un barça-madrid amb l’expectació per un judici. Però existeix una diferència notable, certament dramàtica, el que en un lloc és una golejada en l’altre és una pena de presó de més de 30 anys. Ja no es tracta de normes processals ni de coneixement del dret, sinó de la manca d’empatia que alguns poden demostrar tot fingint neutralitat o intentant una imatge tècnica, asèptica.
Si la justícia no ha de venir fins que un tribunal europeu intenti trobar el perquè de tot plegat entre tones de paper, almenys que abans tinguem sort.
