Sembla que hem passat la plana de l’estiu, ara que els ous de reig obren el barret sota els roures i els suros de les Gavarres.
La calma i el silenci s’imposen després de setmanes frenètiques, on l’Empordà petit va multiplicar per cinc la seva població resident, superant els 500.000 pernoctants en aquest tros de país petit.
Què seria de nosaltres sense aquesta estació estiuenca on els camins esdevenen autovies, les platges estadis de futbol, els jardins seus de concerts i festivals, i els restaurants un desig no sempre abastable i la gamba una luxúria?
Com seríem capaços de valorar aquests silencis que ara envolten Fitor, la plana d’Ermedàs, la riba del Ter o els olivars de Fontclara?
Com ho faríem per explicar als fills que volen fer un Erasmus a Florència, Porto, Amsterdam o Oslo, que això de fer turisme és una manera imprescindible de fer cultura i societat?
Com ho faríem perquè a l’estiu els joves tinguessin l’oportunitat de treballar i fer alguns calerons per pagar-se concerts, sopars i vacances abans de tornar a les aules?
Com podríem explicar haver vist una exposició de Miró, Gaudí i Gomis a Can Mario; d’haver escoltat Juan Diego Flórez a Cap Roig o a Jamie Cullum a Porta Ferrada; d’haver sopat al Bo.TiC, al Casamar o al Far Nomo; d’haver parlat de Vinyoli amb en Miquel Martín i la Gemma Garcia dalt d’una barca, davant la costa de Mont-ras, just on Truman Capote s’asseia per mirar les Formigues i molt més enllà?
Com podríem presumir del fet que a l’Empordà ja venien a badar Joan de Segarra, Luchino Visconti o Coco Chanel, i que van decidir fer-hi vida Josep Maria Sert, Madeleine Carroll, Dorothy Webster, els germans Regàs i Pasqual Maragall, molt abans que també ho fessin Carles Puyol i Vanesa Lorenzo, Xavi Hernández, Judit Mascó, Pilar Eyre i Jaume Plensa?
Què seria de nosaltres sense el turisme?
