És la nit de Nadal, suposem per l’arribada del convidat inesperat, aquest pare Noel no desitjat, i ens podem imaginar l’escena, una familia asseguda a taula fent el ressupó, els nens dormint perquè s’ha fet tard. Ni més ni menys. Com a qualsevol altra casa. Però, qui hi ha en el conte? Sen’s diu, així, per sobre, que hi ha una Isabel que té l’enuig com a virtut (ja la tenim retratada), que l’Eudald és el jove esportiu de la familia, que l’Agustina és la minyona, que hi uns nens, un Enric, una mare i un narrador. Qui és aquest narrador? Aquest individu que observa l’escena i que el Pare Noel li llegeix el pensament. Què en sabem d’ell? Què hi fa aquí? Per què pensa diferent dels demés?
I, encara més, d’on baixa la bufetada final? I la jerarquia establerta? Fixem-nos que l’Agustina és qui ha d’obrir la porta, qui ha d’ajudar amb els sacs… renoi quanta informació en tan poques pàgines! Que si són liberals, que si són cristians, que si el pessebre combina amb els reis mentre que l’arbre amb el pare noel i el protestantisme…, però, sobretot, convé remarcar els principis pels quals es regeixen aquestes families, pel pes tan important de la tradició que volen preservar que els fa mirar-se amb recel al nou-vingut.
Tots ells ens són desconeguts, no ens són presentats i, en canvi, els coneixem.
Vet aquí la genialitat d’en Calders: els personatges són universals. La Isabel es diu Isabel perquè calia posar-li un nom, però podria haver estat una Maria, o una Quimeta, o una Rosa. Els personatges transcendeixen l’anècdota nomenclatural perquè són arquetipus universals. I per això el conte esdevé tan verosímil.
