Ara que s’acosta Sant Jordi recordo que fa poc temps, no sé si un any, no fa massa, la meva companya i jo ens vam autoregalar un llibre que ens va fascinar. El vam comprar en una llibreria de viatges, i era un volum molt gruixut, molt complet, on apareixien rutes, 50 concretament, per fer en bicicleta arreu de tot el món. Rutes de les que ens agraden a nosaltres, amb entitat, de dies, de centenars de quilòmetres, que connectaven ciutats o atravessaven països. Rutes d’aquelles amb les quals no saps on posar el cul mentre pedales, perquè queda tot vermell i adolorit, perquè concentres les energies en poc temps i amb sobreesforç i mals entrenaments. Però rutes, en definitiva, que alegren l’esperit si assoleixes la fita.
Modestament al nostre currículum ja teníem alguns circuits realitzats, molts d’ells fascinants, com quan vam atravessar Alemanya seguint el Danubi, o quan fer un Munich-Venècia atravessant els Alps. Però la bici ens demana més pedalar.
I el llibre ens oferia nous horitzonts, Londres-París, i qui diu Londres París, diu París Burdeus. O l’espina d’Itàlia, o el Marroc. Viatges que ens atrapen, baratíssims de cost, riquíssims en experiències i records, una passada vaja.
El llibre que ens vam autoregalar l’hem fullejat moltíssimes vegades però el coronavirus ens ha impedit fer-ne l’ús que voldríem.
I ja no podem aguantar gaire més temps sense deixar-nos temptar per circuits, trajectes i aficions que ens ultrapassen i ens apassionen. Esperem que, ara que la vacuna s’anirà estenent, se suavitzi el drama. Esperem que ben aviat puguem reprendre aquestes coses que ens fascinen. Però no només nosaltres, sinó tothom, tota la societat, tot el món, tots vosaltres.
Estic convençut que després d’aquesta merda de virus vindran temps millors, recuperació econòmica, molta gent trobarà noves feines, tant de bo millors, i el que més m’agradaria és que tothom pugui tornar a pensar en fer coses normals. Normals, corrents, desitjades i possibles. Que ja toca.
Coses tan senzilles, com agafar una bicicleta atrotinada com la nostra, traçar uns punts en un mapa, “posar rumbo”, carretera i manta, i santes pasqües. Ben senzill, però ben impossible, fa quatre dies.
