Així de clar ho dic…cada dia m’agrada menys el món que estem construint. No sé si amb la pandèmia tot ha sortit a la llum o potser és el nostre estat d’ànim que ens fa veure l’ampolla mig buida. És cert que durant tota la història de la humanitat s’han viscut períodes extremadament cruels i perversos però això a nosaltres ens queda lluny, nosaltres tenim aquí el present i els ulls mirant cap al futur. De petites coses boniques i de gestos humans en passen, però tenim un allau d’informacions dia rere dia, moment rere moment, que a mi em fan preguntar si la humanitat evoluciona o poc a poc s’està deshumitzant. Els diners i el poder regnen per sobre de tot, tot darrera la corrupció, les desigualtats i les injustícies i per arrodonir-ho, les tecnologies que avancen a una velocitat tan vertiginosa que ens poden arribar a engolir.
Però tot ens convida a saber valorar les coses senzilles, tot allò que tenim i a qui tenim, a tenir la necessitat de tenir il·lusions i projectes i persones amb qui compartir-los, i a llevar-nos cada dia amb ganes de ser feliç i fer feliç.
