Aquesta entrada de tardor i treballant a Barcelona -i vivint a l’autopista- he tingut diferents fòrums on he sentit parlar de l’Empordanet: en dos temes bàsics: la manca de transport públic competent, que ens permeti gaudir de l’agenda cultural de Barcelona (això va ser dit dins del Cercle de Cultura del Cercle d’Economia) i d’altra banda, les recents notícies de mobilitzacions populars per el que sembla l’enèssima batalla contra l’especulació a la Costa Brava: noves urbanitzacions, change.org que fan bullir els nostres grups de whatsapp…
Altres comentaris que sento per aquí Barcelona tenen a veure amb la lloança de certa nova activitat al meu poble, a Palafrugell: la taverna occitana, un seguit de nous bars al Raval Inferior, un passeig agradable per el C. de Cavallers o la descoberta de restaurants.
També persones que han vingut a la Biennal Miserachs o que em pregunten quan acaba (ai las, ara ja fan tard) o en Salvador Sunyer que em pregunta per la programació de Temporada Alta a l’Empordanet, que ens dona aquesta vida extra de cultura a la comarca.
Però senyors, com sempre, el comentari general és el de “quina sort i quina qualitat de vida és viure a l’Empordà, noia” i quines ganes de tornar-hi. Mantenim viu, meritòriament o no, aquesta visió de quintaessència de la bellesa paisatgística i del bon viure. Preservem-la doncs.
