Escric això a mitja tarda de la jornada electoral. Ni idea de quin serà el resultat final. Segons les enquestes, no pinta massa bé i sembla que s’acosta un hivern de 4 anys si Illa, recordo, suport al 155, arriba a governar, amb l’agreujant que sembla també que canviarem pets per merda, és a dir, Ciudagramos per Aliança. Contra tota aquesta porqueria, no se m’acut una millor recomanació que recuperar el text teatral Acorar, o anar a veure la posada en escena de l’espectacle que aquests dies reposa l’actor manacorí Toni Gomila a l’Espai Texas de Barcelona. Es va estrenar el 2012 i ha esdevingut un veritable fenomen, per la brillant reflexió que hi fa sobre la llengua i la identitat. Seria recomanable que qualsevol candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya se’l llegís o el veiés. Ser president d’aquest país ha de significar la defensa incondicional i radical, sí, repeteixo, radical, de la nostra llengua contra tots els atacs que rep, que no són pocs. El català no ha de resultar amable, ni simpàtic, ni opcional, no és una mascota, ha de ser útil i obligatori i qui visqui a Catalunya ha de dominar la llengua, igual que qui viu a Anglaterra ha de dominar l’anglès, o a França, el francès. Sembla una estupidesa haver-ho de dir, de tant obvi que és. Això és el mínim exigible a qui vulgui governar el país. Ja sabem qui és que segur que no ho farà i també sabem que no ho farà algú que encara diu Lérida o Bajo Llobregat. No han vist Acorar. I si l’han vist, no l’han entès. Com diria el poeta, que tinguem sort.
