Pel·lícula basada en la popular novel·la escrita per Ernest Cline. Cline va créixer en els anys 80, amb els primers ordinadors personals i l’arribada del vídeo domèstic. Eren els temps del videoclub. L’experiència cinematogràfica de Cline és curta, a part de participar en el guió de l’adaptació de la seva novel·la, va escriure el guió de Fanboys, pel·lícula del 2009 sobre uns amics que decidien assaltar el ranxo de George Lucas per veure l’Episodi I abans de la seva estrena. Podem afirmar que Ernest Cline és una enciclopèdia de la cultura popular dels 80 de cinema, música i videojocs.
Ready Player One està Ambientada el 2045, la societat viu a l’abisme. L’únic refugi de la gent és OASIS, una realitat virtual gratuïta creada per l’excèntric científic James Halliday. Quan Halliday mor, decideix deixar el seu invent i la seva immensa fortuna a la primera persona que trobi un ou de Pasqua que ha amagat en un lloc indeterminat d’OASIS. Entre els que busquen l’ou trobarem a Wade o Parzival a OASIS i Art3mis. També el malvat Nolan Sorrento, un empresari que farà servir tots els recursos de la corporació que dirigeix per fer-se amb l’ou de Pasqua, a qualsevol preu.
A l’hora d’emetre un judici, cal tenir en compte que el públic objectiu no és el mateix que el del llibre. La pel·lícula vol ser accessible per a tothom i els canvis en la trama i les referències van en aquest sentit. La pel·lícula perd el sentit d’obra de culte del llibre per ser un producte mainstream. Per aquest motiu, la percepció pot ser diferent en funció si heu llegit el llibre o no, i si en cas d’haver-lo llegit esteu disposats a acceptar o no, els canvis que conté.
L’inici amb el tema Jump de Van Halen és sensacional. Presenta molt bé el món del llibre. Aquest molt bon inici per resumir la introducció de la novel·la és el punt de partida a un sense fre que arribarà a partir d’aquell moment. Tot anirà molt de pressa, fins i tot massa.
Un dels elements clau del llibre, són les referències. Aquestes en el llibre tenen una funció més narrativa, que entorpirien en una adaptació cinematogràfica, però que en canvi són molt més orgàniques. És normal que no t’expliquin ni detallin en una adaptació audiovisual què és cada cosa. Això queda molt bé en un llibre, però en cinema no es pot fer així. Tot i això, la referència en l’adaptació d’Spielberg és força gratuïta perquè et llença un munt de coses que reconeixem, tantes que som incapaços de processar-les totes, però que aporten poc a la trama. Amb això vull dir que és igual veure a King Kong com a Godzilla perquè no té cap incidència en la història que la referència sigui una o l’altra, cosa que no passa en el llibre. Però el gran inconvenient en aquesta qüestió ha estat tirar de referències que fossin fàcils i barates aconseguir-ne els drets. Per aquest motiu en trobareu moltes de visuals, masses a l’univers de Warner i els còmics de DC, i res de Marvel o Star Wars. La saga de Lucas és una referència capital en el llibre i això ho perdem aquí.
Pel que fa als personatges, els que en surten més perjudicats són els secundaris, Daito, Sho, Hac i Morrow. Però tampoc passa res, en dues hores és impossible adaptar tot el que el llibre ens explica sobre ells i ens quedem en l’essencial. Dels dos principals, en surt beneficiada Art3mis (la sempre estimable Olivia Cooke) que adquireix més força respecte al llibre, en el qual no és pràcticament res més que l’amor virtual de Parzival, amb qui no es troba amb pràcticament la totalitat de la novel·la. En canvi, qui perd molt en la pel·lícula és Parzivall, primer per l’actor, Tye Sheridan i la seva cara de pal, i segon perquè el guió no l’ajuda i no és aquell personatge brillant i coneixedor fins al mínim detall de la cultura dels 80 del llibre. Suposo que el fet que en aquesta adaptació les proves siguin més físiques i menys de deducció i intel·ligència, ens el fa percebre com a menys intel·ligent i perspicaç. En el llibre queda molt clar que només algú com ell pot fer-se amb l’ou de Pasqua, mentre que a la pel·lícula sembla que està més a l’abast de tothom, sense necessitar de tenir unes habilitats poc comunes. Qui també surt perjudicat envers l’original literari és el dolent, Sorrento, interpretat per Ben Mendelsohn. Sorrento aquí és poc més que una caricatura, un individu sense talent, una mica idiota que s’ha aprofitat de la bona fe dels genis per fundar IOI. Si el Sorrento del llibre és molt amenaçador, a la pel·lícula en cap moment suposa cap amenaça seriosa als protagonistes. La seva imatge virtual tampoc ajuda a millorar el personatge.
De l’adaptació he trobat a faltar que OASIS no fos presentat com alguna cosa més que un videojoc. A la novel·la és un lloc més ampli del que veiem aquí. OASIS no només és un joc, és un lloc on viure perquè la realitat és una merda. És un lloc on obtenir una educació de qualitat. Halliday, el seu creador, el va concebre també com un lloc d’oportunitats per a tothom, independentment del seu estatus social i econòmic. Això, malauradament, queda apartat aquí, i aposta únicament per l’acció i aventura. I com a pel·lícula d’aventures només, també funciona a la perfecció. Steven Spielberg domina els tempos com ningú i ha estat capaç de fer-nos una pel·lícula de dues hores i quart que passa en un autèntic sospir.
Pel que fa a la banda sonora, és genial. Alan Silvestri crea una partitura que podries posar-la perfectament en qualsevol pel·lícula dels 80 i no desentonaria. A més, es permet el luxe d’homenatjar-se a ell mateix en algun moment, mentre sonen algunes notes de Regreso al futuro.
Una de les millors escenes de la pel·lícula és aquella en què els protagonistes s’endinsen dins d’El resplandor. Curiosament, sense existir en el llibre, és l’escena més fidel a la novel·la en esperit. Si a l’obra de Cline els jugadors només havien de reproduir els diàlegs de dues pel·lícules, una d’elles Juegos de guerra, en aquesta ocasió, com si es tractés d’una scape room, els jugadors han de trobar les claus que els permetin avançar en el joc i resoldre l’enigma. Sense cap mena de dubte una escena que ja val el preu de l’entrada. Un dels encerts més clars en l’adaptació. Ple que fa a l’últim terç també és magnífic, tot l’atac a la cúpula amb els dos fronts, en el món real i a OASIS. Una traca final antològica.
Els efectes especials estan molt ben integrats i de fet si algun canta, ja està bé perquè l’acció d’OASIS ja transcorre en un món digital i si fos massa real, seria llavors quan cantaria.
Com que la pel·lícula ha estat un èxit, esperem que amplii l’univers d’OASIS en una segona part. En tot cas, és d’aquelles adaptacions en les quals sempre serà millor el llibre per qui se l’hagi llegit, però que al mateix temps ofereix un entreteniment clàssic i de primera que poques de les pel·lícules que veurem aquest any aconseguiran arribar-hi.
Ready Player One està Ambientada el 2045, la societat viu a l’abisme. L’únic refugi de la gent és OASIS, una realitat virtual gratuïta creada per l’excèntric científic James Halliday. Quan Halliday mor, decideix deixar el seu invent i la seva immensa fortuna a la primera persona que trobi un ou de Pasqua que ha amagat en un lloc indeterminat d’OASIS. Entre els que busquen l’ou trobarem a Wade o Parzival a OASIS i Art3mis. També el malvat Nolan Sorrento, un empresari que farà servir tots els recursos de la corporació que dirigeix per fer-se amb l’ou de Pasqua, a qualsevol preu.
A l’hora d’emetre un judici, cal tenir en compte que el públic objectiu no és el mateix que el del llibre. La pel·lícula vol ser accessible per a tothom i els canvis en la trama i les referències van en aquest sentit. La pel·lícula perd el sentit d’obra de culte del llibre per ser un producte mainstream. Per aquest motiu, la percepció pot ser diferent en funció si heu llegit el llibre o no, i si en cas d’haver-lo llegit esteu disposats a acceptar o no, els canvis que conté.
L’inici amb el tema Jump de Van Halen és sensacional. Presenta molt bé el món del llibre. Aquest molt bon inici per resumir la introducció de la novel·la és el punt de partida a un sense fre que arribarà a partir d’aquell moment. Tot anirà molt de pressa, fins i tot massa.
Un dels elements clau del llibre, són les referències. Aquestes en el llibre tenen una funció més narrativa, que entorpirien en una adaptació cinematogràfica, però que en canvi són molt més orgàniques. És normal que no t’expliquin ni detallin en una adaptació audiovisual què és cada cosa. Això queda molt bé en un llibre, però en cinema no es pot fer així. Tot i això, la referència en l’adaptació d’Spielberg és força gratuïta perquè et llença un munt de coses que reconeixem, tantes que som incapaços de processar-les totes, però que aporten poc a la trama. Amb això vull dir que és igual veure a King Kong com a Godzilla perquè no té cap incidència en la història que la referència sigui una o l’altra, cosa que no passa en el llibre. Però el gran inconvenient en aquesta qüestió ha estat tirar de referències que fossin fàcils i barates aconseguir-ne els drets. Per aquest motiu en trobareu moltes de visuals, masses a l’univers de Warner i els còmics de DC, i res de Marvel o Star Wars. La saga de Lucas és una referència capital en el llibre i això ho perdem aquí.
Pel que fa als personatges, els que en surten més perjudicats són els secundaris, Daito, Sho, Hac i Morrow. Però tampoc passa res, en dues hores és impossible adaptar tot el que el llibre ens explica sobre ells i ens quedem en l’essencial. Dels dos principals, en surt beneficiada Art3mis (la sempre estimable Olivia Cooke) que adquireix més força respecte al llibre, en el qual no és pràcticament res més que l’amor virtual de Parzival, amb qui no es troba amb pràcticament la totalitat de la novel·la. En canvi, qui perd molt en la pel·lícula és Parzivall, primer per l’actor, Tye Sheridan i la seva cara de pal, i segon perquè el guió no l’ajuda i no és aquell personatge brillant i coneixedor fins al mínim detall de la cultura dels 80 del llibre. Suposo que el fet que en aquesta adaptació les proves siguin més físiques i menys de deducció i intel·ligència, ens el fa percebre com a menys intel·ligent i perspicaç. En el llibre queda molt clar que només algú com ell pot fer-se amb l’ou de Pasqua, mentre que a la pel·lícula sembla que està més a l’abast de tothom, sense necessitar de tenir unes habilitats poc comunes. Qui també surt perjudicat envers l’original literari és el dolent, Sorrento, interpretat per Ben Mendelsohn. Sorrento aquí és poc més que una caricatura, un individu sense talent, una mica idiota que s’ha aprofitat de la bona fe dels genis per fundar IOI. Si el Sorrento del llibre és molt amenaçador, a la pel·lícula en cap moment suposa cap amenaça seriosa als protagonistes. La seva imatge virtual tampoc ajuda a millorar el personatge.
De l’adaptació he trobat a faltar que OASIS no fos presentat com alguna cosa més que un videojoc. A la novel·la és un lloc més ampli del que veiem aquí. OASIS no només és un joc, és un lloc on viure perquè la realitat és una merda. És un lloc on obtenir una educació de qualitat. Halliday, el seu creador, el va concebre també com un lloc d’oportunitats per a tothom, independentment del seu estatus social i econòmic. Això, malauradament, queda apartat aquí, i aposta únicament per l’acció i aventura. I com a pel·lícula d’aventures només, també funciona a la perfecció. Steven Spielberg domina els tempos com ningú i ha estat capaç de fer-nos una pel·lícula de dues hores i quart que passa en un autèntic sospir.
Pel que fa a la banda sonora, és genial. Alan Silvestri crea una partitura que podries posar-la perfectament en qualsevol pel·lícula dels 80 i no desentonaria. A més, es permet el luxe d’homenatjar-se a ell mateix en algun moment, mentre sonen algunes notes de Regreso al futuro. Una de les millors escenes de la pel·lícula és aquella en què els protagonistes s’endinsen dins d’El resplandor. Curiosament, sense existir en el llibre, és l’escena més fidel a la novel·la en esperit. Si a l’obra de Cline els jugadors només havien de reproduir els diàlegs de dues pel·lícules, una d’elles Juegos de guerra, en aquesta ocasió, com si es tractés d’una scape room, els jugadors han de trobar les claus que els permetin avançar en el joc i resoldre l’enigma. Sense cap mena de dubte una escena que ja val el preu de l’entrada. Un dels encerts més clars en l’adaptació. Ple que fa a l’últim terç també és magnífic, tot l’atac a la cúpula amb els dos fronts, en el món real i a OASIS. Una traca final antològica.
Els efectes especials estan molt ben integrats i de fet si algun canta, ja està bé perquè l’acció d’OASIS ja transcorre en un món digital i si fos massa real, seria llavors quan cantaria.
Com que la pel·lícula ha estat un èxit, esperem que amplii l’univers d’OASIS en una segona part. En tot cas, és d’aquelles adaptacions en les quals sempre serà millor el llibre per qui se l’hagi llegit, però que al mateix temps ofereix un entreteniment clàssic i de primera que poques de les pel·lícules que veurem aquest any aconseguiran arribar-hi.
- Publicitat -
