Quan a un director com Anthony Fuqua, cada vegada que estrena una nova pel·lícula, li haguem de posar com a referent Training day, estrenada ja farà 16 anys, no és pas una bona senyal. El cas és que per misteris de la distribució d’aquest país, la segona cosa més enigmàtica del món després dels programes televisius de Sebastià d’Arbó, s’estrena aquesta pel·lícula amb dos anys de retard, inclús després de l’estrena de la seva última pel·lícula, el remake de Los siete magníficos.
Redención ha estat produïda pels germans Weinstein, els quals van adjudicar el paper principal a Jake Gyllenhaal després de la seva interpretació a Nightcrawler, i així aprofitar el renom que va aconseguir l’actor per aquella pel·lícula, que es va traduir en diverses nominacions en els premis d’aquell any.
Redención ens narra la història Billy Hope, campió de pes semi-pesat i també un home de caràcter explosiu i imprevisible. Les males decisions en la seva vida fan que perdi la custòdia de la seva filla i el títol. A partir d’aquí tenim la típica història de reconstrucció que portarà el personatge a recuperar la seva vida després d’una bona cura d’humilitat.
Redención és un catàleg de tòpics, no només plena de referents al gènere de les pel·lícules de boxa, sinó de les històries en què el protagonista de torn ho perd tot per tornar a ressorgir. El problema és com Fuqua arriba a construir la història. Pots tenir el manual i l’esquelet del que vols construir, però per més bona que sigui la interpretació del protagonista, si el guió perd el nord i resultat és tremendament forçat, com és el cas, fa que desconnectis i desconnectis emocionalment. El forçar la situació et porta a que no et creguis res. I a partir d’aquí el tedi. Quan la intenció del director és fer plorar a l’espectador, però l’únic que aconsegueix és que tinguem ganes de sortir corrents. El fet que el relat estigui ple de situacions repetides en mil-i-una pel·lícules i que només canviïn els actors, no fa res més que perjudicar-la.
Redención tampoc és que sigui per llençar-la a les escombraries, però sí que és completament prescindible per avorrida i previsible. Hi ha milers d’altres coses per veure que us aportaran almenys alguna cosa original.
Redención ha estat produïda pels germans Weinstein, els quals van adjudicar el paper principal a Jake Gyllenhaal després de la seva interpretació a Nightcrawler, i així aprofitar el renom que va aconseguir l’actor per aquella pel·lícula, que es va traduir en diverses nominacions en els premis d’aquell any.
Redención ens narra la història Billy Hope, campió de pes semi-pesat i també un home de caràcter explosiu i imprevisible. Les males decisions en la seva vida fan que perdi la custòdia de la seva filla i el títol. A partir d’aquí tenim la típica història de reconstrucció que portarà el personatge a recuperar la seva vida després d’una bona cura d’humilitat.
Redención és un catàleg de tòpics, no només plena de referents al gènere de les pel·lícules de boxa, sinó de les històries en què el protagonista de torn ho perd tot per tornar a ressorgir. El problema és com Fuqua arriba a construir la història. Pots tenir el manual i l’esquelet del que vols construir, però per més bona que sigui la interpretació del protagonista, si el guió perd el nord i resultat és tremendament forçat, com és el cas, fa que desconnectis i desconnectis emocionalment. El forçar la situació et porta a que no et creguis res. I a partir d’aquí el tedi. Quan la intenció del director és fer plorar a l’espectador, però l’únic que aconsegueix és que tinguem ganes de sortir corrents. El fet que el relat estigui ple de situacions repetides en mil-i-una pel·lícules i que només canviïn els actors, no fa res més que perjudicar-la.
Redención tampoc és que sigui per llençar-la a les escombraries, però sí que és completament prescindible per avorrida i previsible. Hi ha milers d’altres coses per veure que us aportaran almenys alguna cosa original.
- Publicitat -
