Palafrugell ha estrenat un nou servei per tal que la població major de 45 anys i les persones amb mobilitat reduïda puguin arribar al Centre d’Atenció Primària sense altres majors dependències. Es tracta d’un projecte ben interessant: batejat com El Cotxe, així, amb majúscules, el nou servei consisteix en un taxi que, de dilluns a divendres, farà un recorregut fixe per set estacions situades a diferents barris palafrugellencs per tal de recollir aquelles persones que han de fer visita al metge. El preu per trajecte és d’1 euro per cap.
Es tracta d’una prova pilot per a la qual s’ha destinat una dotació de 6 mil euros. S’ha de veure com funciona i com és pot anar ampliant i millorant aquest servei, en el cas que l’experiència resulti reeixida. El que em resulta interessant d’aquest projecte és la concepció del transport que se’n deriva. Alguns ja han batejat aquest nou servei amb l’etiqueta de “transport social”. Quan hi sumem l’adjectiu social, el nom, qualsevol nom, es torna depenent, pobreja. Els empordanesos baixos (tot i que sé del cert que és un mal endèmic del país, enllà les grans urbs i àrees metropolitanes) patim un servei de transport públic -és a dir, social- estúpid, ineficient, a voltes inhumà.
“des del moment que vàrem decidir dissociar l’adjectiu públic de social ja vàrem delimitar el camp de batalla. I en aquest combat dialèctic a cada bogada perdem un llençol”
Iniciatives com la del Cotxe palafrugellenc haurien de servir per fomentar un debat, el de la mobilitat, del tot necessari. No ho farà. Perquè des del moment que vàrem decidir dissociar l’adjectiu públic de social ja vàrem delimitar el camp de batalla. I en aquest combat dialèctic a cada bogada perdem un llençol.
Però el projecte del Cotxe, deia, és interessant perquè dimensiona. És un model de transport que s’adapta a les necessitats reals de la gent i del territori, no a la inversa: no pretén fer passar bou per bèstia grossa com el monopoli del transport públic de la comarca i, altra vegada, del país), ens té acostumats. Els que hem conegut un xic de món sabem que hi ha alternatives de transport molt més creatives i eficients que uns horaris centralitzats i una empresa Única i intocable; sabem que és millor un furgó d’onze places que un autobús de 56 per fer determinats trajectes; que és millor que els vehicles vagin passant amb la freqüència que determina la gent –és a dir: a demanda-; que és millor que el transport s’adapti a les persones i no a l’inrevés.
I que sobre aquesta base, quan calgui, ja es regularà. No a l’inrevés. Si aconseguim que iniciatives com la del Cotxe quallin, serà una bona notícia per aquelles persones que ens agradaria que el transport públic també fos una opció real disponible en el nostre quefer diari. Si, a més, aconseguim trencar la falsa frontera entre públic i social i entenem que les necessitats d’alguns són les necessitats de tothom, independentment dels nivells d’ingressos o de capacitats o discapacitats que en qualsevol moment de la vida puguem tenir cadascú de nosaltres, aleshores sí: el país es farà gran.
