Ressenyes: Bad Education, The Vast of Night i Lucy in the Sky

Excel·lent pel·lícula produïda per HBO sobre la corrupció en els llocs de poder. En aquest cas concret, basada en una història real i protagonitzada per un càrrec d’educació. 

Amb Hugh Jackman i Allison Janney en els rols principals, Bad Education narra la història de malversació de diners públics que anaven destinats a fons d’educació. Frank Tassone i el seu entorn de confiança varen fer servir aquests diners per pagar-se una vida plena de luxes. Durant anys varen estafar sense que ningú se n’adonés fins que un dia, a conseqüència d’una cosa més infantil i estúpida, almenys com ens mostra la pel·lícula, el castell de cartes va enfondrar-se de cop. 

Dirigeix Corey Finley que l’any 2017 ja va sorprendre amb Purasangre, una pel·lícula molt inquietant i que poca gent ha vist, protagonitzada per Anya Taylor-Joy, sobre dues adolescents que planifiquen un assassinat. Ambdues pel·lícules tenen en comú un retrat dur de les elits adinerades. Bad Education és un pas endavant en la seva carrera en una cinta molt més madura i que excel·leix en diferents aspectes. 

Bad Education explica procés de corrupció política i de malversació de fons públics d’una manera molt entretinguda, com si es tractés d’una pel·lícula a l’estil Ocean’s Eleven, però a l’inversa. El robatori ja està fet, ara el que veurem és com es descobreix el pastís, com ho han fet, qui està darrere i fins a quin punt arriba la magnitud de l’estafa. La pel·lícula també posa el dit a la nafra sobre la ciutadania, que no es preocupa de pensar més del necessari. És com si totes les evidències de l’estafa fossin allà, però que si les coses van tirant, ningú es fa les preguntes més evidents, com fa l’estudiant de la pel·lícula. Que els ciutadans també som còmplices de la corrupció és uns dels missatges més potents que té la pel·lícula. 

El personatge de Frank Tassone, que interpreta un sensacional i memorable Hugh Jackman, és el polític perfecte. Té un somriure a la cara per a tothom, fa a la perfecció la seva feina com a polític, és capaç de memoritzar els noms de tothom i fer-los veure que per a ell és important el que els ciutadans li expliquen. Una altra cosa és la gestió pública, totalment secundària per a uns personatges que només es preocupen en mantenir-se en el càrrec, perquè no es destapi el seu pastís i continuar vivint a cost de rei dels fons públics. La cosa és que arriba un punt que per a ells, actuar així, s’ha convertit en normal. Aquí hi incideix la pel·lícula. Però tan sols un detall, com és una gotera, que tothom veu, però que ningú li fa cas, pot marcar la diferència. 

Bad Education és per sobretot entretinguda i divertida, una manera d’explicar-nos una història de corrupció que no s’acostuma a fer, plena de moments surrealistes i còmics, com el del fill del personatge d’Allison Janney en la ferreteria o com la mateixa Janney explica els fets davant la seva família. La pel·lícula té una capacitat per sorprendre impressionant, la narrativa de descobrir-nos la corrupció com una nina russa, la fa brillant. Això fa que a través d’un ritme reposat, disposem de temps suficient per gaudir de cadascun dels suposadament inversemblants fets que se’ns narren. 

Torno a insistir en Hugh Jackman perquè està genial. Passa del somriure impostat al somriure nerviós en un Tassone que és la pura representació de cinisme, per una doble o triple vida privada i per una feina en què predica el que no fa. 

Bad Education posa el focus en desenvolupar uns personatges molt ben escrits, tridimensionals, per explicar-nos aquesta història de corrupció de manera entretinguda i original, i amplifica la meravella amb uns actors i actrius magnífics, en especial Hugh Jackman i Allison Janney. 

L’ombra de La dimensió desconeguda pren vida en una ficció imaginada anomenada Paradox Theatre Hour, en aquesta pel·lícula ben real, The Vast of Night. Dirigida per Andrew Patterson, signa l’estrena de ciència-ficció més estranya i independent d’aquest any que segurament aplaudiria David Lynch. Després del seu pas pel Slamdance Film Festival a principis del 2019, va ser adquirida per Amazon Studios que se n’ha encarregat de la distribució. Als Estats Units s’ha pogut veure en els autocinemes, un format molt adequat per la pel·lícula, abans d’aterrar a la seva pròpia plataforma. Gràcies a Amazon podrem descobrir aquesta pel·lícula que segurament no haguéssim pogut fer-ho d’altra forma. 

The Vast of Night ho té tot per convertir-se en una pel·lícula de culte, ja que va a contracorrent de les modes del cinema actual i fa una pel·lícula de ritme lent i fosca sobre extraterrestres sense explicar-te massa res que no sigui crear una atmosfera. La història comença com un capítol d’El ala oeste de la Casablanca d’Aaron Sorkin. Amb personatges parlant mentre caminen. Dialoguen sense parar sobre diversos temes, que no tenen res a veure amb el que després serà la pel·lícula. Sobre els personatges, per una banda tenim a Everett, un jove locutor de ràdio que s’encarrega del típic programa de punxar discos i recollir trucades telefòniques. Per l’altra a Fay, una adolescent que treballa d’operadora de telèfons. Detall important, la pel·lícula està ambientada a Cayuga, Nou Mèxic en els anys 50. Mentre el poble està pendent d’un partit de bàsquet que ha anat a veure pràcticament tot el poble, els nostres joves protagonistes, pràcticament els únics habitants de Cayuga que no estan en el partit, descobriran un misteriós senyal de ràdio que els portarà a investigar el seu origen. Al mateix temps, descobriran secrets ocults i contactaran amb testimonis de fets increïbles. 

Tot transcorre pràcticament en temps real, durant nit, mentre dura el partit. Patterson posa especial interès a recrear estèticament els anys cinquanta i el resultat és formidable. 

The Vast of Night barreja molts elements coneguts, des de La dimensió desconeguda fins a Encuentros en la tercera fase. Però la seva posada és única i atrevida. Diria que hipnòtica. La història és senzilla i ja s’ha explicat en altres propostes del gènere OVNI, però mai havia tingut aquesta posada en escena tan estranya com la d’aquesta pel·lícula. En certa manera recorda al que Orson Wells va fer amb format radiofònic amb La guerra dels móns, però portat en imatge en una pel·lícula. 

Admeto que has de comprar la proposta perquè si no se’t pot fer difícil d’empassar-se-la, sobretot en els primers minuts, quan encara no arrenca i crea l’atmosfera que reforçarà el que vindrà després, per posar-nos dins el món de la pel·lícula. Patterson té una curiosa manera de rodar barrejant formats i ens recorda constantment que ens vol dins d’un capítol de ciència-ficció dels cinquanta. Al principi juga amb els plans seqüència perquè sigui més immersiva. Més tard els abandona, però sense deixar mai de ser immersiva a través del so i la imatge. Sempre inquietant i mantenint-te els pels de punta encara que no passi res. 

The Vast of Night és una pel·lícula més de festival que no pas de sala de cinema, que no deixa de ser un producte de culte dins el catàleg de qualsevol plataforma per la seva gran originalitat formal. El seu pressupost és baix, però d’això en fa una virtut i el seu final aconsegueix deixar-te de pedra. 

Noah Hawley és un director que m’agrada. Visualment és molt potent, ho hem comprovat a la sèrie de televisió Legion, i també narrativa, per com ha portat l’univers de Fargo a la televisió. Lucy in the Sky és el seu debut en la direcció i el resultat ha estat decebedor. El plantejament és molt interessant, però el desenvolupament i el tractament de la història és nefast. 

Natalie Portman interpreta a una astronauta que després de passar una temporada en òrbita espacial, torna a la Terra. Però en la seva tornada partirà una crisi psicològica, fruit de percebre el seu món com una cosa minúscula. 

En lloc d’entrar en la crisi existencial de la protagonista, el guió aposta per convertir la pel·lícula en un fulletó de tardes en què el que importa són els embolics amorosos de la protagonista i en presentar-la com una desequilibrada en un terç final de pel·lícula, que no és coherent en res del que ens han explicat sobre ella al principi. 

Al final ens enduem una pel·lícula que visualment està molt bé, però que en el seu desenvolupament és avorrida i que a mesura que avança es fa absurda. El resultat és un malbaratament pel director, els intèrprets i pel temps de l’espectador. El que prometia com una interessant reflexió existencial amb l’espai de rere fons, es converteix en un fulletó de TV3, però no dels actuals, més semblant als primers, com Poble Nou.