Ressenyes: Emma, The Way Back, The Willoughbys

Us imagineu a Wes Anderson adaptant Jane Austen en el visual? Això és una mica del que podreu trobar en aquesta molt bona adaptació de la clàssica novel·la de l’autora de Donetes. Si aquest Nadal ens arribava Mujercitas, ara ho fa Emma, amb una brillant Anya Taylor-Joy (La bruja). 

La darrera adaptació que recordem d’aquesta novel·la, va ser la protagonitzada per Gwyneth Paltrow l’any 1996. La nova es manté encara més fidel a la novel·la original, en el tractament de la relació entre els dos protagonistes. 

Ambientada en el segle XIX, es tracta d’un drama romàntic, rodat interpretat de manera molt clàssica. Emma Woodhouse és una jove guapa, intel·ligent i rica. Podríem dir que ho té tot, malgrat que més endavant descobrirem la seva faceta més arrogant que es veurà compensada en ser capaç de reconèixer els seus errors. El cas és que Emma, que viu amb el seu pare en una mansió en un petit poble d’Anglaterra, és una experta en aparellar a persones molt compatibles. Però el seu ull començarà a fallar, al mateix temps que la seva subjectivitat li fallarà en saber qui li convé a ella, i provocarà una sèrie d’embolics i malentesos que ens arrencaran un somriure. 

Ja hem dit al principi que el més destacat és el seu aspecte visual. Plena de llum i colors molt vius en què sembla veure en alguns moments una pintura en moviment. La cura pels detalls, vestuari i ambientació és excel·lent. No envà la pel·lícula ha estat dirigida per la fotògrafa Autumn de Wilde, la professió se li nota, en la que ha estat el seu debut cinematogràfic. 

Anya Taylor-Joy està perfecte, és difícil no enamorar-se’n en aquesta pel·lícula. Però no és l’única destacable. Johnny Flynn també ho fa molt bé, però a vegades costa amb el seu físic que sense cap dubte és com un rostre d’una època que no és del segle XIX. També destacar a Bill Nighy, sempre en papers estranys, en aquest cas el d’un pare que sembla que visqui en un altre univers. Tot i les seves poques línies de diàlegs, està magnífic en els gestos i les mirades. 

Emma és una pel·lícula britànica romàntica d’època amb tot el que esperem veure d’una pel·lícula d’aquestes característiques que no decebrà als seguidors de les adaptacions de Jane Austen. En ella impera el classicisme i una fotografia impecable, una pel·lícula que equilibra perfectament la modernor i el classicisme. 

Drama esportiu dirigit per Gavin O’Connor i protagonitzat per Ben Affleck. No és la primera vegada que treballen junts, ja ho varen fer a El contable. Per altra banda, O’Connor ja havia tocat els esports, concretament l’hoquei a El milagro i les arts marcials a Warrior. En aquesta ocasió toca el bàsquet, tot i que l’esport reparteix el pes de la història amb l’alcoholisme del protagonista, un Ben Affleck que ha viscut en primera persona una crisi alcohòlica, i precisament torna amb aquesta pel·lícula després de passar per una clínica de desintoxicació. 

Probablement quan la veieu us recordi a Hoosiers, ja que també era la història sobre un entrenador de bàsquet, Gene Hackman, en aquet cas universitari, i també tocava, tot i que més tangencialment el tema de l’alcoholisme a través del personatge de Dennis Hopper, que era el segon entrenador. The Way Back, però, no busca l’èpica de Hoosiers, ni tampoc té la música de Jerry Goldsmith, ja que pretén ser una història molt més intimista. 

El personatge d’Affleck toca fons en diverses ocasions en aquesta pel·lícula i l’única èpica que hi ha és en veure si aconsegueix tornar-se a aixecar d’un trauma que descobrirem i que no ha superat. El mateix títol de la pel·lícula ja ens l’explica. És veure aquest camí de tornada a ser la persona que vas ser un dia, més assolellat que els dies grisos que veiem a la pel·lícula. 

Affleck està magnífic i desperta sentiments en un espectador que li arrencaria la beguda del damunt si pogués, que veu com la caga i com cau en el patetisme més profund. No deu haver estat fàcil pel mateix Affleck interpretar aquests moments. Però per altra banda l’actor reconeix que li ha suposat una catarsi al mateix temps que intenta recuperar el bon rumb de la seva carrera. 

Tot i que la pel·lícula sembla dirigida per ell, en realitat no ho és. Tot i que a Affleck li van proposar dirigir-la, aquest va preferir cedir aquesta faceta a O’Connor. O’Connor explica que Affleck es va trencar en el rodatge d’algunes escenes, i la veritat és que es nota la sinceritat i la naturalitat de l’actor, en la que ha estat una de les millors interpretacions de la seva carrera, si no la millor. 

La pel·lícula està rodada amb un realisme molt intens, tant el l’aspecte visual, com en el retrat de l’alcoholisme, com en l’ambient que es viu en l’escola religiosa. Els estudiants i esportistes els pots palpar, tot i que amb les diferents personalitats de cadascun d’ells juga amb els estereotips. El guió és intel·ligent en trencar els tòpics en què solen caure les pel·lícules d’aquest gènere. 

La pel·lícula crea també un paral·lelisme entre els dos gèneres amb la redempció i ressorgiment de l’equip de bàsquet i la vida de l’entrenador. 

The Way Back és una història trista i profunda, amb una fotografia grisa que donar més força al realisme de la proposta que equilibra el drama esportiu amb l’alcohòlic en què emergeix el factor emocional. Una bona pel·lícula que val la pena veure-la. 

Netflix sorprèn amb aquesta adaptació canadenca basada en el llibre juvenil de l’escriptora Louis Lowry, amb unes quantes dosis d’humor negre que també són presents en l’adaptació. El desig dels protagonistes a tenir una família millor que la que tenen, que podria ser un element dramàtic, la pel·lícula sap portar-lo en el terreny de la comèdia negra i fer un bon entreteniment familiar.

Els protagonistes són els germans i germana Willoughby Tim, Jane i els bessons Barnaby. Els seus progenitors senten una desafecció total pels seus fills, fins al punt que ni tan sols els preparen el menjar. Tim sent un vincle cap a la nissaga dels Willoughby, molt present a la mansió familiar, una mena de casa encantada en mig de la ciutat, però en canvi és Jane la que pensa i arriba a la deducció, després de trobar-se un nen orfe abandonat a la porta de casa seva, que per assolir la felicitat han de ser orfes. I a partir d’aquí comença una trama d’aventures, llaminadures i l’arribada d’una mainadera que canviarà la vida dels menuts.

The Willoughbys és molt entretinguda, tot i que al principi costa d’entrar perquè és una pel·lícula d’animació diferent del que estem acostumats. La narrativa al principi és molt precipitada i resulta confusa, però al final hi acabes entrant.

The Willoughbys sorprèn pel to en què està explicada, sobretot per unes relacions familiars que no estem acostumats a veure en una comèdia infantil i per un desbordant aspecte visual, que a part dels seus colors, destaca sobretot per la fantasia que desprèn, ja que és plena de paisatges, escenaris i artefactes impossibles. L’estètica visual és tremendament impactant i el punt fort de la pel·lícula. La imatge deixa empremta a l’espectador perquè com a poc resulta estranya. Això la podria convertir automàticament en una pel·lícula de culte. Però no només és la imatge que dona la volta a alguns conceptes, sinó també uns personatges que només poden existir en un món irreal que la pel·lícula aprofita per fer-los extravagants. Els protagonistes són tan peculiars que et quedes amb ells. Fins i tot dels bessons amb un punt de terror.

M’agradaria destacar al final a la muntanya perquè m’ha semblat meravellós en tot moment. Sobretot en el punt en què et penses que el relat pot endolcir-se, deixa clar que no vol abandonar el to que havia portat fins aleshores. I per cert, gran cançó la interpretada per Alessia Cara que posa la veu a la germana, Jane. 

Sobre l’animació poc a dir més que el resultat és excel·lent, ja que s’ha utilitzat una tècnica que li dona una aparença de stop-motion.

Entre Klaus i The Willoughbys, Netflix està fent una aposta valenta, atrevida i de qualitat en animació, que és just en què li manca a la majoria de les seves pel·lícules d’imatge real.

Trobareu la ressenya d’aquestes pel·lícules en el programa 19×33: link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a Spotify, link a iVoox.