Ressenyes: Jay y Bob el silencioso: El reboot, We Summon The Darkness, The Gentleman. Los señores de la mafia i Bloodshot

Kevin Smith s’ha fet gran i nosaltres també. Smith era un aficionat al fantàstic i col·leccionista de còmics que va vendre la seva col·lecció per rodar la seva primera pel·lícula, Clerks. Tot i que va tenir estrenes en sales menors, quan encara no existien les multisales, Clerks li va donar l’oportunitat de fer-se un nom i passejar-se per mig món. L’èxit li va servir per tornar amb Mallrats l’any següent, amb més pressupost, ampliant l’univers de personatges que va començar amb Clerks, i fer el pas endavant amb Persiguiendo a Amy, l’any 1997, per mi la que encara avui dia és la seva millor pel·lícula i la que millor el defineix. A partir d’aquí, va provar de fer alguna cosa més mainstream amb Dogma i el 2001 es va proposar tancar el seu univers amb Jay y Bob el Silencioso contraatacan, per intentar fer més tard el salt a un altre tipus de cinema. Ho va intentar amb Una chica de Jersey el 2004 i la cosa no va anar bé, d’aquí que el 2006 decidís tornar amb els seus personatges de tota la vida en la segona part de Clerks, amb la que es va retrobar amb el seu públic. En aquest moment, torna a intentar allunyar-se del seu univers amb la comèdia ¿Hacemos una porno?, el 2008 i l’any 2010 amb Vaya par de polis, que li suposa el punt més baix de la seva carrera i on Hollywood s’oblida d’ell. Per això sorprèn que l’any 2011 arribés amb Red State, una excel·lent pel·lícula de terror, en què s’allunyava de tot el que havia fet fins aleshores, però que malgrat això, li va costar molt poder-la estrenar. El 2014 estrena Tusk, la que venia a ser la continuació espiritual de Red State, però amb humor molt més negre i passat de voltes. La trilogia de terror que pretenia fer es tanca amb Yoga Hosers, un producte fet a base de cameos, amb poca gràcia i que servia només per aplanar la carrera d’actriu de la seva filla. Malgrat algunes ensopegades, Kevin Smith sempre ens ha estat simpàtic i li perdonarem sempre tot. 

Ara torna al seu univers amb Jay y Bob el silencioso: el reboot, que s’ha estrenat directament a plataformes. Una pel·lícula fan-service pels que seguim el seu univers amb referències a totes i cadascunes a les pel·lícules del seu director, amb dosis de mala llet a la falta d’idees de Hollywood i a la quantitat de reboots i remakes que es fan; i ho fa ell mateix fent el seu reboot. En la pel·lícula veiem a Ben Affleck recuperant el seu personatge de Persiguiendo a Amy, alhora que se’n riu del seu pas pel DCEU, a Jason Lee, recuperant el seu personatge de Mallrats, cameos d’altres dels seus personatges, i actors i actrius famosos que han treballat anteriorment amb Smith, fent nous papers. 

I el resultat de tot això us podeu preguntar? Doncs un intent del director de fer una pel·lícula destinada als fills i filles dels que hem anat seguint la seva carrera. És a dir, amb les mateixes idees, però amb una irreverència més rebaixada, imaginem que per la seva edat i pel públic més adolescent al que vol agradar a través d’un grup de noies liderades per la seva pròpia filla. 

Jay y Bob el silencioso: el reboot, és conscient del tipus de pel·lícula que és. És cert que no té la mateixa força que les seves primeres pel·lícules, però si us deixeu endur per les referències i la nostàlgia la gaudireu, tot i que no espereu tenir les mateixes sensacions que la primera vegada que vàreu veure Clerks, Mallrats o Persiguiendo a Amy. La pel·lícula entra en la categoria de pel·lícula feta entre amics en què el principal era que ells s’ho passessin bé, deixant la resta en segon terme. Sí, és una pel·lícula d’amics amigues, feta pels fans. El vostre grau d’agradament o desagradament anirà en funció de qüestions més subjectives que no pas objectius. 

Hi ha dies que necessites pel·lícules com aquesta. Un slasher, sense pretensions, ben fet, en què no hagis de pensar massa i si pot ser amb un toc d’originalitat. Per entendre’ns, una d’aquelles pel·lícules que omplen les matinades del Festival de Sitges o a les 8 del matí a El Retiro per aquells que no aguantem desperts fins a les tantes. Slasher, anys 80, bona música, satanisme, religió i gore és el que ens proposa la darrera pel·lícula de Marc Meyers, que precisament va sorprendre Sitges l’any 2017 amb My Friend Dahmer, que ens relatava l’adolescència de l’assassí en sèrie Jeff Dahmer, abans de convertir-se en el Caníbal de Milwaukee. 

La proposta de We Summon The Darkness està ambientada l’any 1988, cosa que ho aprofita el director per treballar l’aspecte visual. Les protagonistes són tres noies que van a un concert de heavy metal amb el seu cotxe. Mentre a les notícies parlen d’uns assassinats comesos per un culte satànic, coneixen a tres nois abans del concert. En acabar, aniran junts a la casa d’estiu d’una de les noies, i a partir d’aquí començarà la “festa”. La veritat és que la pel·lícula aconsegueix sorprendre en un parell de moments, en uns efectius i coherents girs de guió, i que no acabi de ser del tot la història que esperàvem en un principi. El cert és que capgira el paper de víctima de l’slasher tradicional dels vuitanta i li dona frescor a un gènere molt explotat. A més, s’atreveix a fer una crítica, molt ben encaixada, que és el fil conductor de la trama, a la part més conservadora dels Estats Units, que perfectament podria ser l’actual. 

Convé destacar l’encertat trio de protagonistes femenines, la sempre benvinguda Alexandra Daddario, l’ànima d’aquesta festa, Maddie Hasson, que copia el look de Madonna en els 80, i Amy Forsyth, a la qual ja havíem vist a Hell Fest. No vull deixar de mencionar la presència de Johnny Knoxville en el paper del pastor. 

We Summon The Darkness és una proposta vuitantera molt entretinguda i ben interpretada, que sap fer riure i provocar terror quan toca. Sense pretensions d’inventar res de nou, aconsegueix sorprendre i fer-nos-ho passar molt bé als fans del gènere.

La carrera de Guy Ritchie és una muntanya russa de bones i males pel·lícules. Curiosament com més grans han estat les seves pretensions comercials, pitjor li ha sortit la cosa. El cas és que després del live-action d’Aladdin, Ritchie va tornar a Anglaterra per tornar a fer el que millor se li dona, pel·lícules de gàngsters. No sé si perquè Ritchie se sentia extenuat de l’experiència o que ja era conscient del tipus de pel·lícula que estava fent, que per mi necessitava fer alguna cosa que el satisfés personalment. El resultat ha estat The Gentleman. Los señores de la mafia, un retorn als orígens en tota regla i que demostra no haver perdut el pols en fer allò que se li dona tan bé. És innegable que no té aquella frescor de Lock & Stock o Snatch. Cerdos y diamantes, també molt influenciades per Tarantino de finals dels noranta, perquè tot allò també era nou. Però la frescor d’aleshores, la substitueix per una maduresa que es nota com a cineasta i per un grup d’actors molt sòlids en un moment molt dolç de la seva carrera. 

The Gentleman és la millor pel·lícula de Ritchie des d’Operación U.N.C.L.E. de la qual diria que se sent particularment orgullós, ja que en un exercici de metallenguatge, el cartell d’aquesta apareix en un moment de la pel·lícula. Una pena que no en fes una segona part, en lloc de la fallida segona entrega de Sherlock Holmes. 

En la pel·lícula, Ritchie utilitza els recursos que ja són habituals en el seu cinema, un narrador, una presentació de personatges atropellada al principi i un embolic de drogues, que cada vegada es complica més, i ens sorprendrà a través de diferents girs de guió. És cert que a vegades l’estructura narrativa resulta confusa, però Ritchie, com a mínim, sap en quin moment ha de frenar una mica i desaccelerar el relat. 

Per altra banda és un plaer veure a Matthew McConaughey, Hugh Grant i Colin Farrell i veure com han crescut tots aquests anys com a actors. El seu carisma ja fa que la pel·lícula vagi pràcticament sola. 

The Gentleman. Los señores de la mafia és una pel·lícula simpàtica en el seu gènere, divertida, que també posa el dit a la nafra sobre la decadent noblesa i burgesia anglesa. No passarà a la història, però passarem un parell d’horetes la mar d’entretinguts. 

Davant de l’èxit de Marvel Studios, era d’esperar que Hollywood tirés de personatges d’altres editorials que també fan còmics de superherois per intentar repetir l’èxit. Aquest ha estat el cas de Bloodshot que adapta molt lliurement una de les col·leccions més populars de Valiant Comics, companyia fundada per Jim Shooter, editor en cap de Marvel Comics als anys 80. El resultat no ha estat massa bo, principalment per haver convertit aquesta adaptació un producte d’acció al servei de Vin Diesel, i no pas dels bons com Riddick, més aviat una sèrie B de Fast & Furious. 

El millor que puc dir de la pel·lícula és que no avorreix, però això no vol dir que entretingui. Sí que té un moment la pel·lícula que fa un gir i creus que pot derivar en alguna cosa molt més interessant del que era aleshores, però no, segueix el mateix camí que al principi. 

Els efectes especials no estan a l’altura. Essent com és una producció de sèrie B, hauria d’haver-los mantingut al mínim, però en el clímax final vol acostar-se a Fast & Furious i Misión imposible, i se li veu el truc per tot arreu. El dibuix es nota tant que és impossible emocionar-se en les escenes d’acció més espectaculars. 

Vin Diesel fa una de les seves pitjors interpretacions. Està completament inexpressiu, el cas és que en alguns moments sembla voler intentar posar una altra cara que no sigui la de pal, i veiem que no dona per més. Diesel està molt gran en aquesta pel·lícula, vull dir físicament, de la resta ha quedat clar que no, més i tot que és la saga a Fast & Furious, cosa que fa que cada vegada que el seu personatge s’ha de moure àgilment, es tiri d’aquest CGI tant justet. 

El director és Dave Wilson, que havia fet alguns dels episodis de Love, Death & Robots, concretament el primer, que ja era dels pitjors. Wilson no és Justin Lin, ja que tot i que intenta imitar-lo en la direcció per portar a Diesel a un lloc proper a Fast & Furious, fracassa estrepitosament. Molta testosterona, nul treball de personatges, molts cops de puny i trets a dojo, però ni una gota de sang per fer-la a partir de tretze anys. 

Malgrat tots aquests defectes que estan a la vista de tothom i són innegables, pots arribar a, no diré gaudir, però sí a passar l’estona, si saps el producte que ha volgut fer Diesel. La pena és haver fet servir el nom d’un còmic per atraure l’atenció, per fer una pel·lícula que poquet té a veure amb el producte que adapta, condemnant a l’oblit les adaptacions de Valiant durant uns anys. Bloodshot està més a prop a l’estètica del videojoc que no pas a la del còmic.

Trobareu la ressenya d’aquestes pel·lícules en el programa 19×32: link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a Spotify, link a iVoox.