La caza (The Hunt)
Pel·lícula de terror social produïda per Blumhouse que ha estat escrita per Damon Lindelof, el guionista i showrunner de la sèrie Watchmen de l’HBO, i Nick Cuse, col·laborador habitual de Lindelof.
La pel·lícula es va estrenar en les primeres setmanes de març als Estats Units i distribuïda al cap de pocs dies en VOD a causa del confinament. El cert és que la pel·lícula havia d’estrenar-se l’estiu passat, però una campanya en contra de la dreta americana i la falta de valentia d’Universal per estrenar-la quan tocava, van fer que l’estrena arribés al març quan ningú recordés la polèmica. La cosa és que la crítica es va produir de manera gratuïta i sense que cap dels que la criticaven i opinaven l’haguessin vist i només jutgessin per la sinopsi. La cosa va d’un grup d’elitistes liberals, però carregats de diners, que segresten a un grup de persones amb idees de dretes i d’extrema dreta, per caçar-los i matar-los com animals. La pel·lícula va ser acusada per la dreta de definir el que ells creuen que els d’esquerres de Hollywood pensen sobre ells. Tot això sense haver vist la pel·lícula. Un cop vista val a dir que no n’hi ha per tant i que la pel·lícula emet crítiques a totes les ideologies polítiques, tant les de dretes com les d’esquerres. De fet el que fa és criticar l’extremisme, sigui de la ideologia que sigui. Per fer-ho se serveix d’una sèrie d’estereotips que val a dir que ho són per alguna cosa, i que funcionen molt bé en el que no deixa de ser una comèdia negra bastant gore. Podríem dir que els personatges són fins i tot exagerats, però funcionen.
Deixant a banda tota la part política de la pel·lícula, sempre present en els diàlegs o en l’acció, The Hunt és un survival ben fet, amb tocs de comèdia negra i un gore exagerat, que no s’entreté i val gra. La protagonista és una sensacional Betty Gilpin, en el paper d’aquesta final girl que ens guarda un parell de girs de sota la màniga. Gilpin, a la qual havíem vist a Glow, ho treu molt bé. En papers més secundaris o simplement cameos hi trobem a Hilary Swank per exemple, que té amb Gilpin la millor escena de lluita de la pel·lícula que no té res a envejar a John Wick, Emma Roberts o Justin Hartley.
Lindelof ja ha demostrat que sap fer servir molt bé els referents culturals per fer les seves obres de ficció, com per exemple a Watchmen. Aquí ho fa amb l’obra de George Orwell, La rebel·lió dels animals, obra capital sobre la qual es construeix la pel·lícula. El cap de poc que apareix en el cartell és una clara referència a l’obra literària. I n’afegiria un altre, el conte de la llebre i la tortuga amb un final que mai havíeu escoltat fins ara.
The Hunt en només hora i mitja ofereix una proposta que agradarà als fans del gènere de terror, que no té cap pretensió, que és capaç de molestar i a més ho fa a un ritme trepidant. Un no parar d’hora i mitja que passa en un sospir. De tot plegat, em quedo amb l’escena entre Gilpin i Swank que comentava abans. The Hunt no inventa res, de pel·lícules de caceres humanes se n’ha fet un munt, però el seu tractament diferent i extremadament entretingut, un missatge polític, gore i comèdia negra, fan que valgui molt la pena veure-la.
The Wretched
Els germans Pierce dirigeixen aquesta magnífica pel·lícula de terror deutora del cinema de gènere dels vuitanta. La premissa recorda molt a Noche de miedo, però en lloc del meu veí és un vampir seria, en grans línies, la meva veïna és una bruixa. Després això es va matisant, tampoc desvetllarem les sorpreses de la pel·lícula.
Amb un repartiment ple de cares desconegudes, encapçalat pel jove John-Paul Howard, The Wretched ens narra la història d’un adolescent, els pares dels quals s’han separat i ara li toca passar uns dies de vacances d’estiu amb el seu pare, que viu en un petit poble de la costa, i treballar en el club nàutic que administra el pare. Enmig de trames adolescents, descobrirà que els veïns, que han llogat la casa del cantó per passar uns dies de vacances, no són el que semblen.
The Wretched destaca per molts motius, entre ells pel seu aspecte visual, capaç de construir imatges molt impactants, pertorbadores i d’autèntic terror, en la forma del monstre de la pel·lícula. La part del monstre aconsegueix lligar-la amb les llegendes i en la imatge sempre impactant del forat sota l’arbre. Una visió retorçada d’Alicia en el país de les meravelles. A part d’una molt bona i destacable fotografia, cal aplaudir que no abusi dels efectes especials, que hi són presents en el moment oportú i en la dosi adequada.
La narrativa és deutora de Spielberg. L’adolescent es desplaça en bicicleta, com a les pel·lícules que vol homenatjar. Els directors, que també són els guionistes ho fan a través d’un guió que ens vol fer recordar a un tipus de cinema de terror que no abunda avui en dia. Els homenatges a Spielberg són diversos. El fet d’ambientar-se en la costa i tractar un dels atacs de la criatura embruixada com si fos el tauró de Tiburón, amb una melodia que ens hi recorda, és per aixecar-se del sofà, enfilar-s’hi i aplaudir.
The Wretched aconsegueix entretenir i atemorir sense inventar res, només fer les coses que coneixem i que funcionen molt bé. El final també aconsegueix sorprendre amb un gir de guió que no vaig veure a venir i que dona una nova lectura, i coherència també, al que havíem vist fins aleshores. Tot i combinar molts elements que ja coneixem, els seus directors aconsegueixen que tingui identitat pròpia.
Tot i ser una pel·lícula de terror, The Wretched té més bon rotllo del que sol tenir el cinema de gènere. Un entreteniment pels fans del gènere de terror, particularment pels que tenim en un altar les pel·lícules de terror dels vuitanta que ens han fet estimar el cinema i la nostra manera de veure’l.
Extraction
Netflix ho torna a intentar amb un nou producte d’acció que novament falla quan intenta imitar al blockbuster cinematogràfic amb un pressupost escàs i una factura televisiva. Aquest és el cas també d’Extraction, en què tot el pressupost ha anat per pagar a la seva gran estrella, Chris Hemsworth. Entre les intencions de la pel·lícula està en convertir l’actor en una nova estrella del cinema d’acció, que ja us avanço que no aconsegueix perquè està molt lluny de, per exemple, Keanu Reeves i Tom Cruise. Hemsworth llueix molt poc en aquesta pel·lícula i continua desenvolupant-se millor en papers de comèdia o fent de Thor que no pas aquí. A favor seu direm que el producte no l’ajuda. La pel·lícula ha estat rodada entre l’Índia i Tailàndia per altre motiu que allà és més barat. Repeteixo, el pressupost de la pel·lícula se li’n va tot amb Hemsworth.
Extraction no és gens original i beu i còpia de tot arreu. Agafa una mica de John Wick, una mica de La jungla de cristal, una mica de The Raid i també del cinema d’acció de l’indonesi Timo Tjahjanto. El resultat com ja he avançat abans és molt justet. La trama és molt simple, un rescat i poca cosa més, però aquest no és el problema. Les coreografies d’acció són força bones, sobretot la del fals pla seqüència, però entre escena d’acció i escena d’acció la pel·lícula té unes baixades de ritme monumental. Tampoc ajuda un guió a càrrec de Joe Russo que intenta, i no aconsegueix, construir una suposada profunditat en el personatge protagonista Tyler Rake.
El guió és absolutament previsible, especialment en el seu final que tampoc aconsegueix emocionar. El ritme falla per tot arreu amb algunes escenes entremig absolutament innecessàries que allarguen innecessàriament la trama. Per exemple, tot el passatge en què apareix el personatge interpretat per David Harbour és completament sobrer.
El problema que li trobo a les escenes d’acció és que sovint abusa dels efectes especials que es noten força per temes de pressupost. M’hagués agradat més acció física, més lluita cos a cos i menys amb armes de foc. Hagués lluir millot. Extraction no aguanta cap comparativa amb les pel·lícules que es vol emmirallar, com per exemple les de John Wick que esmentava abans. No obstant això, són els millors moments d’aquesta pel·lícula que s’adorm quan es converteix en un drama.
El mínim que se li demana a una pel·lícula així és que malgrat les seves mancances, entretingui. Extraction només entreté en les escenes d’acció puntuals. La pel·lícula de Netflix demanava ser una sèrie B com les d’abans. Una pena perquè així hagués funcionat millor.
- Publicitat -
