Ressenyo les estrenes de cinema de les darreres setmanes.
La llamada de lo salvaje
Chris Sanders, un dels creadors de la saga d’animació Com ensinistrar un drac, fa el salt en imatge real i adapta una clàssica novel·la de Jack London, de les seves primeres obres.
La pel·lícula ens parla de la connexió dels homes i els animals amb la natura i com la civilització talla aquest vincle. Buck és un gos de gran cor, però de mida enorme, que serà abduït de la seva llar, a Califòrnia, i traslladat a Alaska, durant la febre de l’or de 1890. Buck és el protagonista absolut de la pel·lícula. Al principi veurem com es fa un lloc en un equip de trineu de gossos d’entrega de correu i posteriorment farà amistat amb John Thornton, un vell que s’ha apartat de la vida i que viu reclòs tot esperant la mort, fins que Buck obre una porta per reconciliar-se amb el seu passat i a connectar també amb natura, al mateix temps que Buck connecta amb el seu esperit salvatge. Si la part que va de gos de trineu ens recorda a Togo, pel·lícula que podreu trobar a Disney + en cosa d’un mes, la segona part, lliga la desconnexió del món que té el personatge de Ford, La relació de Buck amb els altres gossos i l’esperit de la natura, representat en forma d’un llop ancestral, despertarà una cosa en Buck que ja no tindrà marxa enrere. Sanders intenta recrear entre Thornton i Buck la connexió entre l’humà i l’animal o la criatura, de la mateixa manera que ho va fer entre Lilo i Stitch o entre en Singlot i l’Esdentegat, en les seves pel·lícules anteriors. La relació funciona, però és menys emotiva que en les pel·lícules d’animació que va dirigir juntament amb Dean DeBlois.
La llamada de lo salvaje barreja animació (encara que no ho sembli) amb imatge real. Tots els animals són digitals, fets per ordinador, Buck inclòs. Però al contrari del que se sol fer quan es treballa amb animals digitals, fuig del realisme per donar-los una expressivitat que els assimila als dibuixos animats. El cert és que el resultat al principi xoca perquè no hi estem acostumats, però narrativament funciona molt bé per tal que el resultat no sigui fred. Sobre Harrison Ford, cal dir que fa una molt bona interpretació i dona solidesa al seu personatge, fent-lo creïble. Chris Sanders no arriba a les cotes d’excel·lència que ha assolit amb pel·lícules d’animació, però és un molt bon pas en imatge real, que ja sabem pels precedents que mai és fàcil. Sanders ha tornat a comptar amb el brillant John Powell en la banda sonora.
La pel·lícula és un entreteniment familiar que funciona a la perfecció, sense cap pretensió més que la de passar una bona estona i recuperar l’esperit de les pel·lícules familiars dels 80.
El hombre invisible
Fer una nova pel·lícula de L’home invisible, basada en la novel·la de H.G. Wells, era tot un repte. Se n’ha fet moltes versions que passen des del terror, la comèdia o l’aventura. Les més recordades per un servidor són la clàssica de l’Universal del 1933, Memorias de un hombre invisible de John Carpenter i El hombre sin sombra de Paul Verhoeven. Ara s’hi afegeix aquesta nova versió, actualitzada en els temps del #MeToo i que abraça directament el terror per denunciar una xacra social.
Els encarregats de dur-la a terme han estat la productora Blumhouse i el director de Leigh Whannell, un dels millors i del que menys se’n parla de la nova fornada de directors de gènere. Whannell és el guionista de totes les pel·lícules de la saga Insidious i va debutar en la direcció amb Insidious: Chapter 3 i posteriorment va dirigir Upgrade, una pel·lícula excel·lent que incomprensiblement no es va estrenar en sales comercials. Upgrade ens pot donar una idea de com hagués estat Venom d’haver-la fet bé. En tot cas, tornem a El hombre invisible.
Whannell ha portat aquesta història a l’actualitat i l’explica des del punt de vista de la víctima. Elisabeth Moss (Mad Men) ja s’ha fet un nom en el cinema per haver patit un munt d’abusos a El cuento de la criada, i era la persona perfecta per encarnar el patiment que pateix la protagonista. A més, Moss ja venia de debutar en el terror amb Us (Nosotros), un gènere que sempre li ha interessat i hi ha treballat amb excel·lents resultats. La gràcia de la pel·lícula és convertir la víctima en la protagonista de la història i l’home invisible en el catalitzador d’una història amb paral·lelismes de les relacions tòxiques i abusos fruit de la violència de gènere. La situació que se’ns descriu que viu la protagonista, la violència, les violacions, l’aïllament de l’entorn, el que no se la creguin quan en parla amb els altres, etcètera, són situacions reals en aquests casos que la pel·lícula porta al terreny de terror més clàssic amb escenes que són molt típiques de les pel·lícules d’horror.
La protagonista és Cecilia una prometedora estudiant d’arquitectura que surt d’una relació tòxica amb Adrian Griffin, un geni de la tecnologia, ric i poderós i que pateix una sociopatia. Aparentment, Adrian sembla haver-se suïcidat després de la separació, però Cecilia començarà a experimentar letals coincidències que la portaran a pensar que Adrian és viu. Cecilia intentarà provar que un ésser invisible l’assetja, al mateix temps que la seva salut mental comença a ressentir-se.
Estèticament la pel·lícula cal tenir-la molt en compte. Els escenaris on vol provocar més por són dels més recurrents en el cinema de gènere, com per exemple l’hospital, tots ells molt freds. Fins i tot la casa que se’ns presenta al principi, tota i ser una casa moderna plena de luxes, la fotografia intenta assimilar-la a les cases gòtiques encantades.
El hombre impossible aconsegueix a través de la part social, construir una pel·lícula que fa patir, a vegades resulta pertorbadora i en què no li calen monstres fantàstics per fer-nos passar por. De fet, la tensió que pateix la protagonista, aconsegueix traspassar-la a l’espectador. En el final intenta sorprendre’ns en un gir juganer en què la víctima canvia de posició.
Cuestión de justicia
Basada en fets reals, ens narra la història de Bryan Stevenson, un jove advocat que després de graduar-se a Harvard rep ofertes econòmicament amb sucoses. No obstant això, Stevenson decideix anar-se’n a Alabama amb l’objectiu de defensar a persones que han estat condemnades per error o que no tenen recursos per tenir una bona representació legal. Stevenson comptarà amb el suport de l’activista local Eva Ansley. El cas en què es concentra la pel·lícula és el de Walter McMillian, sentenciat a pena de mort l’any 1987 per l’assassinat d’una jove de 18 anys, malgrat que les proves demostraven la seva innocència. Bryan haurà de lluitar contra ardits legals i polítiques racistes.
Tot i semblar una pel·lícula d’advocats més amb un bon repartiment format per Michael B. Jordan, Jamie Foxx i Brie Larson, té elements suficients per destacar-la sobre la resta. Primer pel repartiment que ens ofereix una molt bona interpretació i química entre el tàndem format per Jordan i Foxx. El guió està molt ben escrit i aconsegueix emocionar sense recursos fàcils ni mecanismes artificials, simplement el director, Destin Cretton, ens ho explica de la manera més senzilla i planera possible a través de la típica narració en tres actes. Tot i que el gruix de la història ja ens l’han explicat abans, no està de més una pel·lícula ben feta que ens recordi els drets humans, en aquest cas en concret, sobre la violació de drets fonamentals i la injustícia racial en una societat racista.
Cuestión de justícia aparentment pot seguir els passos del gènere de drames judicials, però la història d’Stevenson no deixa de tenir la seva èpica cinematogràfica, l’eterna lluita del petit contra el gran, la persistència de la lluita quan tot està en contra, amb què Cretton es fa una pel·lícula molt clàssica.
- Publicitat -
