Personal Assistant (The High Note)
Personal Assistant és una pel·lícula senzilla, entretinguda, de bon rotllo i sense pretensions amb la qual podeu passar una bona estona sense demanar-li més que això.
La cinta està protagonitzada per una magnètica Dakota Johnson, una actriu a qui la càmera estima i que té una capacitat única per encisar a l’espectador. Encara no entenc perquè no la veiem en més pel·lícules.
El cas és que The High Note, traduïda al castellà com a Personal Assistant (?!) és una comèdia romàntica que al mateix temps ens fica dins de l’elit musical. En aquest cas en el d’una veterana diva de la música. La pel·lícula recicla els mateixos temes de sempre d’aquest tipus de pel·lícules. La diva viu afectada per la poca fe del seu representant i de les discogràfiques, que no confien en què pugui tenir el mateix èxit amb temes nous. Així que toca vendre i tocar una vegada i una altre els grans èxits, com si es tractés d’una glòria del passat. Però el personatge principal és el de Johnson, que interpreta a la seva assistent personal. Aquesta haurà trampejar amb les rareres i excentricitats de la seva cap, al mateix temps que aspira a convertir-se en alguna cosa més, concretament amb una productora musical. De talent no n’hi faltarà, però en canvi sí de confiança en un món complicat per una dona en un món d’homes.
Enmig del bon rotllo, ja hem dit que la pel·lícula ens vol parlar de la dificultats de les dues protagonistes de fer-se en un lloc en el panorama musical pel fet de ser dones. I la diva a més, el fet d’haver perdut la joventut i ser afroamericana. Però aquests temes són tractats de manera més superficial i es mouen sobretot com a escenari de la història principal.
Personal Assistant és una pel·lícula molt clàssica en la manera de rodar i narrar, que no deixa de ser el típic conte de fades, ben fet, que no inventa res, però amb el que passes una bona estona. El final? Alguna sorpresa, però amb un desenllaç previsible, que no per veure’l a venir en desitjaven cap altre de diferent.
Dónde estás, Bernadette
Richard Linklater sempre té coses interessants a dir i expressar. És un director que es mou en projectes personals independents que a vegades prenen més atenció per part del públic com la trilogia Antes del amanecer o Boyhood, i a vegades menys, com les dues darreres, Todos queremos algo o La última bandera. Dónde estás, Bernadette és de les que pot passar més desapercebuda, de fet als Estats Units es va estrenar a l’agost de l’any passat. aquesta és la més fluixa de les seves últimes pel·lícules, però té elements que valen la pena, començant per Cate Blanchett.
Blanchett interpreta a Bernadette, una arquitecte brillant que a conseqüència d’uns fets, deixa de treballar i es muda a Seattle amb la seva família. La seva vida allí és caòtica. La relació amb el seu marit està ressentida per l’abandó de la seva vida professional i dedica la major part del seu temps ajudar a la seva filla i a discutir amb els veïns. Bernadette és el caos i pateix una desorientació, que no tinc clar com interpretar. La narrativa de la pel·lícula és poc clara i confusa, completament fallida. No he tret l’aigua clara si el comportament de la protagonista és fruit d’una depressió o d’haver decidit que deixaria de treballar per tenir una vida ociosa.
El problema és que la desorientació també la pateix l’espectador. Al principi, la pel·lícula sembla no tenir res concret a explicar. A mi em va costar entrar fins ben avançada quan Linklater decideix explicar-nos la història de Bernadette en una aventura que la portarà fins a l’Antàrtica. Llàstima que arribi molt tard.
El cert és que és una pena que durant més de mitja pel·lícula la pel·lícula sigui un caos, igual que el cap de Bernadette, amb situacions que basculen entre la comèdia i el drama i que no venen a aportar res, perquè el terç final de la pel·lícula és collonut. Tota la trama del viatge a l’Antàrtica és on realment s’hauria d’haver desenvolupat.
Una de les millors coses que té Dónde estás, Bernadette és com construeix la relació entre la mare i la filla. Fuig de situacions estereotipades i al mateix temps se sent real. Just el contrari de tot el que té a veure amb la relació amb el seu home, terriblement escrita i portada en pantalla.
Linklater aconsegueix que Donde estás, Bernadette, malgrat els seus evidents defectes, sembli una pel·lícula seva, sobretot al final, tot i que es queda molt lluny dels resultats que normalment ens ofereix el director.
- Publicitat -
