Ressenyes: Sonic i El amor está en el agua

Adaptació en imatge real del videojoc de Sega, Sonic the Hedgehog. Sonic és la insígnia de la companyia. La pel·lícula és una barreja entre animació en CGI i imatge real. Sovint aquestes barreges tenen resultats irregulars com Els Barrufets o Pokémon: Detectiu Pikachu, però afortunadament Sonic. La película obté uns millors resultats i s’erigeix com la millor de la seva categoria. Encara té més mèrit si tenim en compte que es tracta de l’adaptació d’un videojoc, un mitjà particularment perjudicat en les adaptacions cinematogràfiques. Abans d’encarar Sonic. La película, cal tenir en compte que el seu públic objectiu és aquell que va créixer amb el videojoc de la Sega Mega Drive a principis dels 90 i en particular el familiar que acudeix al cinema. Estem davant una pel·lícula ideal per veure i compartir de bon rotllo amb els més petits de casa i que grans i petits en gaudeixin. 

Dels personatges de carn i ossos destacar Jim Carrey que interpreta al malvat Dr. Ivo Robotnik. Carrey porta a Robotnik al seu terreny i fa gala de les ganyotes i amaneraments que caracteritzen a l’actor durant la seva època de més èxit, el que serà una sorpresa pels més joves i per retrobar-se amb la manera de fer de sempre de l’actor, que provoca amor i odi a parts iguals. El seu dolent és el típic malvat que explica els seus plans a tothom mentre riu i us mou de manera exagerada. Per altra banda, la part humana està formada per James Marsden, principalment, i Tika Sumpter com a secundària, que aconsegueixen crear bona sintonia amb el personatge de Sonic, hi ha química i desperta sentiments a l’espectador, fent-nos sentit com a real l’existència de l’eriçó blau superveloç. 

Sobre Sonic, l’estrella de la funció, poc més a dir després d’un encertadíssim disseny molt fidel a l’original (per sort en aquesta ocasió la productora va escoltar a fans i al mateix creador, Naoto Ohshima). Els diàlegs de Sonic estan prou bé contraposant el seu món amb la Terra atorgant-li una personalitat juganera que vindria ser la d’un teen adult, una mostra és per exemple l’escena del bar country. El cert és que Sonic és encantador i te l’enduries a casa. La velocitat en què es mou es plasma molt bé en pantalla i ens regala un parell de moments Mercurio de les pel·lícules dels X-Men. Per altra banda, qui de nosaltres no vol una habitació decorada a l’estil retro com la que té el personatge, amb ràdio casset inclòs i unes vambes vermelles xulíssimes? Sobre la localització, el poble de Green Hills i els seus habitants, m’ha fet pensar en Stars Hollow, la població on s’ambienta Las chicas Gilmore.

Bons efectes especials, bones bromes i una trama per passar una bona estona en família, amb la mateixa innocència que el cinema familiar dels vuitanta. N’esperava poc i me n’he endut molt. Amb ganes d’una segona part. 

Aquest va ser el film guanyador en la secció Anima’t del darrer festival de Sitges. Aleshores se’m va escapar, però afortunadament l’he pogut recuperar en la seva estrena. Es tracta d’un anime dirigit per Masaaki Yuasa (Lu Over the Wall) que ens narra l’enamorament d’Hinako i Minato. Hinako és una jove una universitària amant del surf que s’acaba de traslladar en un poble de la costa on havia viscut de petita. 

Minato és un jove bomber que observa des de l’edifici de bombers les meravelles que fa Hinako sobre la taula de surf. Minato li diu a Hinako que és una heroïna, sense descobrir res, no entendrem el concepte fins ben bé el final. Quan els dos personatges es troben en un rescat d’un incendi, començaran a sortir com amics i aviat es convertiran en parella. Entre els secundaris en trobem a dos de molt bons també, la germana de Minato, molt intel·ligent i satírica, i el millor amic i company de feina de Minato, que no té el mateix talent físic que el seu amic, però que en té d’altres que explorarà quan deixi de sentir-se de menys. 

La pel·lícula m’ha encantat per molts motius, primer per l’animació, que és meravellosa i que en certa manera trenca amb alguns cànons de l’anime per fer una cosa fora de l’habitual. Barreja estils estètics pop i impressionistes de manera semblant a com ja va fer Yuasa a Lu Over the Wall. 

Tot i que moltes vegades te la veus a venir, t’és absolutament igual, ja que emociona moltíssim i els personatges estan tan ben treballats que te’ls creus i voldries que també fossin amics teus. Entre els molts temes, segurament el de més pes és la pèrdua i la seva superació. Ho explica a través d’una fantasia que no apareix fins ben entrada la pel·lícula. Un altre dels temes importants és el nostre lloc a la vida que fa que ens qüestionen si la feina que fem o el lloc on estem és el més adequat o podem aspirar a més per ser més feliços. 

I sobre la cançó, fil conductor de la pel·lícula, és gairebé impossible treure-se-la del cap i cantar-la just acabada la projecció. D’acord que sona un munt de cops, però totes les vegades de manera diferent. Tanmateix, em quedo amb la primera, quan els la parella la canta junts en el cotxe. 

I un cop més, destacar l’animació, plena de detalls. Magnífica. No és Your name, però a El amor está en el agua tampoc li cal perquè és una pel·lícula boníssima.