Es planteja una situació absurdament real. Es tracta d’una trobada empresarial, un “holding” com l’anomena Calders, entre els reis mags i el pare Noel conscients, tots ells, que el seu mercat és limitat i que la competència no els beneficia a cap d’ells. I per què no, de fet? Per què no s’haurien de reunir els principals representants de la distribució de jocs i alegries infantils?
I, a més, fer-ho ben fet, com les institucions serioses que són: contractant una agència per a que organitzi la reunió i trobant-se en un territori neutral, un indret allunyat del Pol Nord gèlid del pare Noel i de les terres càlides d’Orient: a la costa catalana. On si no?
La reunió comença amb retard: el pare Noel, que quan no treballa estiueja a Miami, s’ha vist involucrat en una amenaça de bomba en un aeroport americà que ha endarrerit el seu vol. Genial!
Quan, per fi es troben, la gran sorpresa, el pare Noel, cansat de queixes, de recriminacions de tenir preferències i favoritismes cap als nens del primer món, planteja la possibilitat de jubilar-se tots plegats i, en un toc de brillant encert (purament caldersià), afirma que els nens hauran de demanar les joguines als ministres d’economia “que també prometen miracles, però en fan mai cap”.
