Benvolguts oients de Ràdio Capital, moltíssimes felicitats. Un any més, els habitants d’aquesta irreductible Gàl·lia nostra hem resistit les hordes bàrbares d’invasors turístics que, campanya rere campanya, ens envia el pervers imperi del capitalisme tronat. Aquí seguim, gairebé sense aigua, amb els preus de la vida pels núvols i l’amenaça permanent de fenòmens meteorològics extrems degut al canvi climàtic provocat per l’imperi, però aquí seguim, en el nostre petit país, sense rendir-nos. Moltes felicitats.
Dit això, convindreu amb mi que el nom d’aquest estiu ha sigut el de Luís Rubiales. El ja expresident de la federació espanyola de futbol s’ha convertit en tot un símbol. Caspós, patètic, retrògrad i covard, sí, però un símbol, al final. Rubiales representa no només un model de país i de societat, sinó d’una manera d’entendre i exercir el Poder molt mascle, molt xulesca i prepotent, molt del segle passat. I ha esdevingut un símbol de tots aquests valors negatius gràcies a l’auge ara ja imparable del moviment feminista, tan encertat en les seves crítiques i denúncies com ho era el moviment ecologista quan, 30 anys enrere, ja ens advertia del desastre mediambiental que el capitalisme estava provocant. Per sort, però, el moviment feminista ha tingut una millor acollida i una major incidència en poc temps en la nostra societat.
Amb tot, quan algú esdevé un símbol és perquè, com ell, n’hi ha molts més a tot arreu. L’Espanya que representa Rubiales té la seva pròpia rèplica de quilòmetre 0, els nostres productes de proximitat. Els Rubiales nostrats els trobem a totes les institucions de poder com ajuntaments, a la Diputació o als Consells Comarcals. També a l’empresa privada, és clar, però aquests no solen estar sota els focus. El prototip dels nostres Rubiales és el d’un home de més de cinquanta anys que porta tota la vida, o la major part de la seva vida productiva, vivint a compte dels nostres impostos, i no precisament amb un sou de mestre, sinó amb els sous desorbitats que ells mateixos s’han atribuït la potestat d’adoptar. Si hi penseu una mica segur que de seguida us bé un nom, al cap, un rostre. El d’aquell alcalde que porta dècades al càrrec, els dels senyors que presenten tornejos d’esport femení en grans taules on no hi ha ni una dona representada…
Al meu poble, a la Bisbal, tenim un segon tinent d’alcalde que es dedica a riure’s de les feministes per les xarxes i a insultar als qui no pensen com ell. No ha treballat pràcticament mai de res més que no sigui viure de la política, sempre a l’ombra, en un segon pla, però cobrant sous de primera línia. Encara hi és, i espera mantenir-se al càrrec fins que, entre tots, li paguem una jubilació daurada. És només un exemple però, per poc que hi pensem, trobarem molts Rubiales vivint al nostre costat.
