Viure envoltada de mar, de natura, respirar profundament fins que els ulls es tanquen per poder assaborir tanta pau a vegades et deslliga d’una terra que es coneguda per la seva força, i això, el deslligar-se d’una terra que alimenta les teves arrels, no és propi dels i de les que adverbialitzem la passió a cada pas.
Aquesta empenta a l’Empordà es presenta amb nom propi i cridant perquè la reconeguis entre el blau d’un cel infinit i la tardor d’unes fulles que van caient davant de mi. Ella es diu Tramuntana, reina de la Costa Brava i que a Sant Feliu de Guíxols fa de les seves primeres parades.
Havia sentit parlar d’ella i l’havia vist de passada, de lluny, en alguna que d’altra visita com a turista ocasional, però ella, com a reina i altiva que és, no es va voler mostrar davant de mi. Molts i moltes a la Ciutat Comtal hi parlen de la bogeria, els mals de cap i les destrosses que sa majestat Tramuntana pot ocasionar i és cert, pot, però quina bogeria tan deliciosa! A Sant Feliu de Guíxols bufa i bufa, però no amb la força que ho fa a l’Alt Empordà. Aquí es resisteix a treure del tot la ira per la què es coneguda i molt de quan en quan la mostra, però la majoria de vegades porta olors i cels distants, ones de sal i inspiració a uns habitants del racó, per a mi, més maco del món, que ella ajuda a transportar més enllà d’un territori, més enllà d’un enclavament únic, més enllà d’unes paraules, més enllà d’una postal. Per tot això, només ens resta, lluny de repudiar-la, donar gràcies a la nostra sobirana, gràcies sa majestat Tramuntana! Per tot això, empordanesos i empordaneses compartim aquest toc de bogeria que endolceix i sala la peculiaritat d’un paradís regnat per la més autèntica de totes les sobiranes, sa Majestat Tramuntana!
