D’ençà del mític Salvem el aiguamolls dels anys 80 i del Salvem Castell dels 90, l’Empordà ha viscut multitud de campanyes amb aquest imperatiu.
Totes han estat vinculades a la preservació del territori i del paisatge, en definitiva d’allò que considerem patrimoni de tots. Les dues citades i algunes altres han acabat aconseguint l’objectiu de preservació que s’havien fixat, com la de Castell que va aconseguir mantenir un espai verge al bell mig de la zona més concorreguda del litoral de la comarca.
Sobta que ara s’impulsi sota aquest mateix temps verbal, una campanya que no reivindica el bé comú, sinó l’estricament el particular, això sí ubicat en espai públic.
Sobta també, que és focalitzi precisament en una vila altament exitosa per nombre i per preu, en termes de concurrència turística des de fa anys, i molt especialment els dos darrers, quan tants altres llocs, no massa distants, han patit de manera extrema els efectes de la pandèmia, obligant fins i tot al tancament, d’un important nombre de locals de bar i restaurant.
Potser els impulsors només han obviat que bona part d’aquest èxit, de l’antic i del recent, en aquest petit rodal del litoral, està clarament vinculat a la qualitat i a la dimensió de l’oferta, i en aquests anys de pandèmia, al compliment rigorós de les normes de distancia i densitat.
Que tothom defensi el que consideri seu, però si no es tracta d’un bé comú, que ho faci només en el seu nom, no en el meu i menys en el de tots.
Quan el turisme ha emprés un nou camí sense retorn, alguns semblen aspirar a tornar al passat.
