Escric aquest comentari a mitja tarda del 24 de gener. Avui és la festivitat de Sant Francesc de Sales, patró els periodistes. Nascut el 1567 al Ducat de Savoia, primogènit d’una família noble, Francesc de Sales va ser reconegut per la seva escriptura però també pel seu tarannà proper, senzill i amable. Se’l considera el primer gran escriptor cristià des dels apòstols i per això el 1923 va ser instituït com a patró de tots els que exerceixen l’ofici de comunicadors i dels periodistes. De finals del segle XVI, quan tenia per missió refutar les tesis calvinistes a la zona de Chablais, s’atribueix a Francesc de Sales aquesta frase: “Jo he repetit ben sovint que la millor manera de predicar als heretges és l’amor, encara sense dir una sola paraula de refutació contra les seves doctrines”. Aquesta aproximació a l’altre, enllaça amb la perspectiva del periodista, escriptor i assagista polonès Richard Kapuszcinski, reconegut pels seus reportatges i per les reflexions sobre l’ofici de periodista, tot i que ell mateix no és una figura exempta de controvèrsies i clarobscurs. Apunto, només, alguns extractes d’un dels seus llibres de més difusió, Els cínics no serveixen per a aquest ofici:
“La font principal del nostre coneixement periodístic són “els altres”
“No hi ha periodisme possible al marge de la relació amb altres éssers humans”
“Les males persones no poden ser bons periodistes”
“Les noves tecnologies faciliten la nostra feina, però no ocupen el seu lloc. Els problemes de la nostra professió es mantenen inalterables”
“Als diaris es pot manipular segons allò que es tria a la portada, segons el titular i l’espai que es dedica a un fet determinat”
“A la premsa, a la ràdio i a la televisió hi ha moltes maneres de manipular les notícies. Sense mentir”
Són només una mostra, n’hi ha més. Mentre ho escric, el rellotge marca quarts de sis de la tarda. A aquesta hora, és prou clar que la notícia del dia és la confessió de l’exsecretari general del Partit Popular de València, Ricardo Costa, sobre el finançament il·legal del partit. Faig una ullada a les portades dels digitals i confirmo la previsió: en força mitjans espanyols, és un titular de segona, darrera uns quants més, poc destacat, i amb les paraules molt estudiades. Com diria aquell: “no hace falta decir nada más”.
