L’audiovisual té un poder estrany. És cert que d’entrada pot semblar un simple entreteniment, allò que t’omple les hores mortes. Però no siguem conformistes quedant-nos amb la superficialitat del món audiovisual. El cinema, la música… ens atrapen. Els fem nostres i ens acompanyen en el nostre dia a dia fent-lo més apassionat. I ens els fem nostres perquè en captem l’essència, el missatge. I és per això que l’audiovisual té un poder estrany, ja que pot transmetre idees revolucionàries, pot educar i pot canviar el món.
A més, dins de l’audiovisual també cal valorar la feina feta pels joves. Els creadors novells que s’encaren a una indústria plena de dificultats amb uns recursos econòmics gairebé inexistents i un temps mínim. Aquest és el cas de l’Anabel Romero, la Carla Molina i l’Alex Barat, tres estudiants recentment graduats en Comunicació Audiovisual per la Universitat Autònoma de Barcelona que tenen entre mans la seva primera obra: Scars.
Scars té un poder estrany. Es tracta d’un projecte dividit en tres parts, cadascuna de les quals correspon a un videoclip pel que els membres de l’equip han compost i enregistrat una cançó. Narra la història de l’Ivy, una noia homosexual que té problemes per encaixar en el seu entorn i acceptar-se a ella mateixa. Aquestes circumstàncies li causen una estranya malaltia que l’omple de ferides.
Aquest projecte compta amb un format molt innovador i amb un missatge clar: tot i que el col·lectiu LGTBIQ+ cada cop té més visibilització encara queda una intensa lluita per endavant per crear una societat completament lliure.
La primera part d’aquest projecte, titulada Escape, ja està rodada i penjada a la web del projecte (scarstheproject.com) i a plataformes com YouTube o Spotify. Per realitzar les altres dues parts, l’equip ha engegat un Verkami per tal d’obtenir els recursos econòmics necessaris que impliquen els rodatges i enregistraments. Per acabar, també tenen presència a les xarxes socials com Instagram, Facebook i Twitter on pengen continguts relacionats amb dates importants, fotografies dels rodatges, avançaments del projecte, etc.
En una societat que cal millorar tant com la nostra, l’impuls de projectes d’aquesta mena es converteix en quelcom imprescindible. Perquè qualsevol es pot veure reflectit o reflectida en la història de l’Ivy i tothom té dret a l’acceptació i el respecte.
Una història que, fotograma a fotograma, ens ensenya que la lluita per l’autoacceptació i la llibertat són les úniques cicatrius que ens podem permetre mantenir.
- Publicitat -
