Llegeixo en un diari de notícies jurídiques que César Pinto, l’advocat adscrit al torn d’ofici que va tombar tot sol una compraventa de 3.000 habitatges de protecció oficial entre la Comunitat de Madrid i el banc d’inversions Goldman Sachs, viu en la precarietat i pateix ansietat per estres laboral, fins al punt d’estar de baixa.
Després d’esgotar totes les instàncies fins el Tribunal Suprem, Rachid Bouikou representat per César Pinto i de retruc 2.935 persones més afectades per la venda dels habitatges socials de l’antic Instituto de la vivienda de Madrid (IVIMA), assolien una victòria contra goliat, un fons d’inversió americà que ha estat vençut per un advocat adscrit al torn d’ofici.
La família de l’advocat comenta que Pinto a vegades «està a casa però en realitat està treballant, amb el cap a una altra part.»
Segons Pinto, el quid del cas és que els governs del PP mai van pensar que els afectats obtinguessin mai res acudint a la justícia. En realitat, les primeres resolucions judicials varen desestimar l’assumpte amb meres qüestions processals, però la insistència de Pinto va comportar que 5 anys després d’iniciar l’assumpte el Tribunal Suprem li donés la raó.
Malauradament, per més que creixi l’administració de justícia i per més que es parli de drets i democràcia, sembla obviar-se que per exercitar els drets i viure en una democràcia real cal igualtat davant dels tribunals. Si assumim que les persones humils no litigaran en contra de persones o empreses poderoses, o que les persones més modestes acudiran infrarepresentades als tribunals, estem acceptant una desigualtat que fereix la justícia i desmereix la democràcia. Ara per ara encara és carrega sobre l’altruisme o vocació d’advocats com Pinto la possibilitat que els més desemparats exercitin els seus dret, tot plegat propi d’una democràcia de segona.
