En termes de promoció del territor sovint es parla del concepte Costa Brava-Pirineu de Girona. Aquest binomi indestriable, fa que quan arriba la temporada d’hivern, en aquest programa ens fixem de tant en tant en el que passa a la muntanya que, a més de font de riquesa, és un dels llocs d’oci preferits també per la gent de l’Empordà que puja a pistes.
Fet aquest preàmbul, aquesta setmana hem conegut la notícia que un estudi que s’ha publicat recentment, adverteix de la pèrdua de la meitat de la neu al Pirineu l’any 2050 i l’escurçament d’un mes de la temporada de neu. Tot plegat com a conseqüència del canvi climàtic.
No cal dir que això és una tragèdia absoluta per al nostre país i pel món en general que veu impertèrrit com aquest escalfament global avança, sense que s’hi faci res de manera efectiva, immediata i dràstica.
En tot plegat però, hi ha una derivada que em té a cavall entre la sorpresa i un punt d’indignació, que és la interpretació feta en clau estrictament econòmica que se’n fa, d’aquesta notícia.
Ahir, al Telenotícies comarques de TV3, les declaracions que es recollien al voltant d’aquesta notícia no anaven en la línia de destacar el desastre que suposa des del punt de vista medi ambiental, sinó que afirmaven amb certa resignació que davant la pèrdua de la neu, s’hauria de buscar noves fonts d’atracció de turistes, que bé podrien ser la gastronomia o la bicicleta de muntanya.
És evident que l’economia d’un territori s’ha de reinventar per tal que la gent que hi viu en pugui seguir vivint. Però aquesta mena de pilota endavant, aquest “ja farem a mesura que ens ho trobem” sense destacar el problema gegantí que suposa l’escalfament global, és com posar una tireta a una ferida que necessitaria cirurgia i molts punts de sutura. I el pitjor de tot: No sembla que enlloc es tingui consciència d’això.
