Aquesta darrera setmana el Punt Diari va organitzar una interessant taula rodona sota el títol : Quina costa volem?, amb la participació de ponents tan reconeguts com Jordi Sargatal, Jose Antonio Donaire i Anna Barceló, moderats o millor dits interpel·lats per un experimentat periodista com Jordi Grau.
La xerrada va ser molt interessant, tot i que amb poques novetats respecte al que ja es va dir al segon debat Costa Brava del 2003. Fixeu-vos com resumia el Punt, fa 19 anys, algunes intervencions d’aquell Debat:
L’ arquitecte Ricard Pié proposava donar una nova dimensió social, econòmica i cultural al “gran magma construït que constitueix el teixit urbanístic”.
El director de la Fundació Territori i Paisatge, Jordi Sargatal, es mostrava partidari d’evitar el creixement urbanístic mentre no s’acabessin de consolidar les urbanitzacions començades i d’ampliar els espais protegits de les comarques gironines.
Finalment, el geògraf i expert en turisme, Martí Sabrià, apostava per reconvertir el model turístic de la Costa Brava per tal que mantingués el seu potencial econòmic sense trencar la sostenibilitat del territori, ampliant l’oferta hotelera i aturant la construcció de segones residències.
Ahir malauradament, en alguna de les intervencions, es va seguir confonent com un tot, l’activitat turística convencional, la dels hotels, càmpings,o blocs d’apartaments turístics, amb la del turisme residencial.
És aquest el que ha generat i segueix generant, un nombre ingent d’urbanitzacions i d’edificacions i consumint un important part del territori de la Costa Brava.
Definir el futur urbanístic de la Costa Brava és cada cop més urgent i necessari, però ens cal primer ser capaços de separar el gra de la palla.
