Vivim en un món, el nostre petit món, el de Catalunya em refereixo, en el que només fem que tirar-nos floretes els uns als altres, al menys en públic. És com si el nostre sentit crític s’hagués diluït en el maremàgnum dels esdeveniments que ens envolten. I com que les úniques critiques que sentim són dels que almenys en el que es tracta de nosaltres sí que tenen i fan servir el sentit crític, doncs llavors ho convertim en la mania que ens tenen, en el profund odi que ens demostren i en la injustícia de la manera que ens jutgen i ens critiquen.
No m’aturaré ara mateix a rebatre les negacions que segur que m’arribarien del que estic dient perquè sé per experiència que no serviria per res i em limitaré a explicar un dels aspectes de la nostra forma pública d’actuar i de funcionar que tampoc no reben mai cap protesta. Ho faig perquè crec en el valor de la protesta com a base del compromís amb la vida, una cosa que he anat aprenent i enfortint al llarg dels molts anys de vida que arrossego i que vaig fent-me amb la societat tant apaivagada en la que visc, la nostra.
Em refereixo al servei de Correus. Al menys aquí a Palafrugell. Ja sé que pot semblar que no te importància però en té, perquè crec que és un bon exemple de la forma que funcionem. Una empresa que abans complia sense gaires possibilitats ni tecnologies noves o antigues i que des que, com han fet tots els nostres governs, i si no ho han fet han donat suport als que ho feien, han privatitzat i han acabant donant-se molta importància en la publicitat i la propaganda però la veritat és que funcionant de forma absolutament incorrecta. No vull pas dir que calgui com a Suïssa que un cotxe de color groc porti el correu matí i tarda fins al capdamunt de les muntanyes on fins i tot l’avi de Heidi les rebi sense retard, però sí que trobo absolutament ridícul que jo que visc a Llofriu no hagi aconseguit que un carter em porti el correu a la porta de casa on tinc una bústia o al menys a la cantonada del camí on visc amb la carretera que també li posaria si em deixessin. No, he d’anar a buscar-lo a l’apartat, pagant, esclar i fent cua en un local on no hi ha ni una cadira per seure i és sempre ple de gent que amb infinita paciència i sense cap ganes de protestar espera pacientment el seu torn. Tinc un apartat, esclar, però que només s’hi pot accedir en les hores matineres en què la oficina és oberta.
Una ximpleria dirà la gent, doncs no ho és perquè Correus s’ha convertit en un negoci quan estava pensat com a tota Europa com un servei públic.
Això no es el pitjor. El dilluns de la setmana passada, dia 29 de gener, vaig portar 10 sobres mida DIN-A4 a Correus, que contenien un facsímil de 16 pàgines de La Piula, una revisteta de 1916 on hi havia un llarg reportatge amb fotos d’un banquet que també al 1916 va organitzar el meu avi, que era restaurador, per 5000 socis de la Lliga Regionalista, una mena de CiU de l’època. Doncs nou sobres van arribar ahir dia 6 de febrer a Barcelona i només va arribar a temps, és a dir al cap de dos dies, el que anava dirigit a Paris.
No sé com llegir la noticia, només sé que no és pas la primera vegada que passa i que no serveix de res absolutament de res reclamar. No et fan ni cas. I jo no puc fer res més que pensar que aquesta és la forma que tenim d’entendre un servei públic, privatitzant-lo, fent creure que és la forma en què funciona o deixant-lo funcionar com si el correu el portessin les mules.
