Ja fa anys que es parla de Sharenting, un anglicisme que prové de Share (compartir), i parenting, (paternitat). Inicialment es debatia sobre la conveniència o necessitat de compartir a les xarxes escenes cotidianes de la vida familiar, sobre la pèrdua de privacitat d’escenes íntimes o la necessitat d’obtenir likes. A ningú se li escapa que obtenir likes a les xarxes a base de comentaris sobre economia o literatura és més difícil que amb una fotografia del nen llançant una piloteta.
A poc a poc es va anar prenent consciència sobre l’empremta digital, tot el rastre que es deixa a les xarxes i que ressorgeix quan un menys s’ho espera, doncs un cop es puja una fotografia se’n perd el control. Tot i així, si ningú té l’influencia social d’en Paquirrin o la Shakira sembla que pot dormir tranquil, doncs per més que s’hi esforci sempre tindrà menys likes i els seus comentaris menys influència. No és el mateix «Shareparenting» que «Oversharing», compartir més enllà del que és raonable.
Però darrerament degut a la irrupció de la intel·ligència artificial i de la cyberdelincuencia s’ha intensificat el debat. La facilitat amb què es poden editar fotografies i el creixement de delictes que utilitzen informació extreta de la xarxa o que bé tenen lloc a la xarxa, han fet evolucionar els arguments en contra. Ja no és només una qüestió de pèrdua de privacitat o d’empremta digital, sinó del temor de segrest digital (utilitzar tota la informació que existeix a la xarxa sobre una persona per crear un perfil fals, que interactua a la xarxa amb altres menors o adults amb finalitats il·lícites), «grooming» (fent-se passar per menor amb material extret de la xarxa, un adult intenta obtenir imatges íntimes d’un menor per tal de santejar-lo o satisfer els seus desitjos) o bé qualsevol tipus d’estafa utilitzant dades que un desconegut no hauria de tenir.
Personalment, no puc evitar jutjar el Sharenting des d’un punt de vista personal i professional a la vegada. Quan una persona decideix utilitzar la seva imatge a les xarxes, blogs, diaris digitals o de paper, televisió… ho fa en plena consciència i per algun motiu. Però el Sharenting no tracta de l’ús de la pròpia imatge sinó de la imatge d’una tercera persona, el teu fill o filla. Atès que per raó d’edat un menor no pot gestionar la seva pròpia imatge, aquesta facultat o deure queda en mans dels seus pares. No existeix cap tipus de dubte que un tutor diligent no autoritzaria l’ús de la imatge o dades d’un menor d’edat en xarxes socials de terceres persones, ja no només per possibles perills sinó per la simple raó que és absolutament prescindible i fútil. Al menor no li aporta absolutament res que la seva imatge o dades circulin per la xarxa, per més que es tracti dels perfils dels seus pares. Es tracta d’una interacció en què ell ni tan sols hi participa i, quan en l’adolescència tingui possibilitat de participar-hi, cada família ja abordarà com ho afronta, en tot cas, serà el mateix adolescent qui confronti tots aquests aspectes amb l’ajuda dels seus pares. I aquí s’obre un debat per un altre comentari, doncs sembla que ha agafat embranzida un grup de pares que volen prohibir l’ús de mòbil no només als seus fills, sinó a tots als menors de 16 anys.
Marc Trayter Vilagran. www.advocatgirona.cat
