Si sou com jo, que no podeu viure sense botifarra blanca, llonganisses i fuet, tingueu a bé freqüentar la carnisseria, per si el ‘bitxo’ us atrapa amb la nevera mig buida. Jo em vaig quedar sense fuet, formatge, pernil i botifarra a mitja quarentena i em pujava per les parets. És el més dolent que he tingut d’aquesta cosa, cada dia més rara, que en diem Covid 19.
I és que després de dos anys de pandèmia, finalment he perdut la virginitat de coronavirus. Mentre he estat malalt, sortosament asimptomàtic, estava com les embarassades primerenques, incrèdul, inquiet, i ansiós.
Quan encara no estava malalt, primer pensava que els tests no funcionaven, perquè cada cop que em posava el coi de palets pel nas, només sortia una ratlleta.
Després, quan vaig formar part la germandat “Omicron”, mirava amb incredulitat i desconfiant els tests, pensant que no funcionaven perquè sempre sortien les dues ratlletes. Fins que finalment, exactament vuit dies, tot va tornar la normalitat.
Com us deia, en el meu enclaustrament quarentil només vaig tenir un moment de temptació extrema, quan al tercer o quart dia a la nevera es va acabar l’embotit, i per circumstàncies i geografies que ara no venen al cas, ningú podia portar-me’n. De debò que vaig estar tota una tarda maquinant opcions per tal de recuperar llonganisses.
Però ha estat una aventura amb final feliç, ja que un cop acabada la meva minitravessia al desert de l’autoconfinament, la bondat, i els teletreballs forçats, l’univers patri s’ha convertit en un ‘destape’ sense mascaretes, obrint l’oci nocturn, eliminant restriccions, i tot sembla un “oh benvinguts passeu passeu” i tal dia farà un any. Semblava que s’esperessin a que jo acabés la meva estada al niu, per celebrar-ho de forma ben espectacular.
Ha estat bé, i acaba bé. En resum, a la mínima sospita, preneu totes les precaucions i feu bondat.
Però no us quedeu sense embotit!
