Quan Bob Dylan va guanyar el premi Nobel de literatura i no el trobaven per comunicar-li. I no sabien si l’acceptaria. I tampoc sabien si l’aniria a recollir, va sortir publicat el nou disc d’en Jaume Sisa, Malalts del Cel. En una entrevista li van preguntar pel tema Bob Dylan, i en Sisa va contestar de forma genial: “Però què es pensen aquests del Nobel, Bob Dylan és Déu!”.
Que Bob Dylan no és Déu i que finalment va recollir el premi ja ho sabem, però que aquesta frase amaga una veritat que cal tenir en compte, també.
La idea de l’artista, entès com una ànima lliure, intel·ligent i creativa que és l’avantguarda de la humanitat sorgeix al segle XVIII amb el romanticisme.
Deia Percy Shelley que els poetes són els legisladors no reconeguts de la humanitat. Davant d’algú que pensa lliurement, que no depèn econòmicament de ningú i que té una actitud creativa a favor del bé comú, no hi ha premi, suborn o pressió que valgui.
I precisament vull tancar aquest article amb el boicot que Ciudadanos i el PP des de les institucions han realitzat cap a un concert d’Albert Pla a Oviedo i l’article als diaris que va publicar l’artista.
Però què es pensaven aquella gent, que callaria?! Que no els hi passaria la mà per la cara? Que no seria capaç amb un simple i solitari article en un diari digital de treure’ls-hi totes les vergonyes de forma magistral?!
Ai, pobres mortals, si Bob Dylan és Déu, Albert Pla és Sant Pere, carai!
- Publicitat -
- Publicitat -
