La ceràmica és un vincle intens amb la terra que parteix dels elements més bàsics comla terra, l’aigua i el foc. Aquesta matèria ha donat forma a objectes quotidians des de civilitzacions antigues, sorgint de mans i intencions amb un ritme pausat, allunyat de presses.
Parlar de ceràmica és, inevitablement, referir-se a la Bisbal d’Empordà i els seus pobles veïns, reconeguts com a epicentres ceràmics de Catalunya. Aquests racons alberguen indústries, obradors i botigues dedicades a la ceràmica, incloent-hi el seu museu.
Els elements urbans de la Bisbal, amb les seves antigues xemeneies industrials i una àrea comercial dedicada als productes ceràmics, són testimonis d’un passat ric en tradició ceràmica. No obstant això, aquests elements es desfan en un present incert i en un canvi important, amb la creixent presència local dels mercats xinesos en la producció ceràmica i la recent fusió de l’Escola Ceràmica amb la nova seu britànica de l’International School Costa Brava que, després de cinc dècades, aquest espai perd la seva singularitat en una visió educativa més globalitzada.
Enmig de tot aquest desgavell global i impersonal, trobo el meu refugi en un taller i espai d’exposició contigu al Castell de Púbol. Un espai testimoni de temps passats de la vida rural, antic refugi de peregrins del Camí de Sant Jaume, és ara el taller, mentre que els baixos i els quadres són sales d’exposició de les mans que fan de l’artista Caterina Roma.
Si la terra parlés, segurament ens recordaria la seva connexió amb l’ésser humà, una relació que traspassa èpoques i fronteres, i que, malgrat els canvis globals, les arrels de la tradició sempre perduren.
Si la terra parlés, ens recordaria que la ceràmica no només és art, sinó també un testimoni viu de la nostra relació amb el món.
Si la terra parlés…
