Pel·lícula que finalment ha gaudit d’una estrena limitada en sales. Tan limitada que el 4 d’abril ja la podreu trobar en format domèstic. La pel·lícula es va rodar el 2015 i s’ha passat dos anys en el congelador fins que l’any passat va ser comprada per Netflix. Siete hermanas va ser estrenada al SITGES 2017 amb el títol original de What Happened to Monday? Vista la pel·lícula, el canvi de nom és injustificable, What Happened to Monday? té sentit argumental i com a títol enganxa més. Aquí, en una nova demostració de tractar d’imbècil a l’espectador, ens la tradueixen amb el títol de Siete hermanas, que perd totalment l’enginy que ens proposa el títol original. Imagino que pensen que els espectadors no són capaços de comptar quantes germanes veiem a la pel·lícula i quants dies té la setmana. El canvi de títol només fa que empitjorar una pel·lícula que ja era dolenta.
Ambientada al futur, la superpoblació mundial ha fet obligatòria una estricta política de fills únics. Per això, set germanes idèntiques, cadascuna amb el nom d’un dia de la setmana, han de fer torns per sortir a l’exterior, simulant ser la mateixa persona. Sortir de casa només un cop de setmana, fent que una altra persona continuï la teva vida en el punt que l’has deixat a final del dia abans durant tota la vida, no és fàcil. Aquesta rutina funciona, fins que Dilluns no torna a casa.
Dirigeix Tommy Wirkola, el responsable de Dead Snow. En aquesta ocasió Wirkola està absolutament desdibuixat. La pel·lícula està rodada d’una forma del tot mecànica i no ens veu enlloc l’empremta del director. La direcció és absolutament impersonal.
El tendó d’Aquil·les de la pel·lícula és el guió. Al guionista li ha estat absolutament tot igual per arribar d’A a B. La idea inicial és bona, però la llença a la brossa amb una trama barroera i uns personatges absolutament caricaturescos. Siete hermanas servirà d’exemple a les escoles cinema de tots els diferents i variats forats de guió que poden existir en una pel·lícula.
Noomi Rapace interpreta a les set germanes. Segurament el treball de l’actriu sigui l’únic que valgui la pena d’aquesta pel·lícula. Tot i que tampoc ha pogut fer meravelles amb el que li deixa el guió. Rapace fa els set papers de l’auca, cadascuna de les germanes correspon a un estereotip diferent: la pija, la nerd, la manipuladora, la de bon cor, etcètera. En les germanes no existeixen els grisos ni matisos. La confecció d’uns personatges tan fàcils pot funcionar per simplificar la història, però és ridícula. Willem Dafoe és el pare, qui els ensenya de petites la manera d’amagar-se davant el món. Glenn Close interpreta a la líder autoritària de la política de control de la població.
Siete hermanas és una pel·lícula que té una bona idea, però que desenvolupa de la pitjor manera possible. A això li sumem una direcció plana i gens pròpia de Tommy Wirkola.
Ambientada al futur, la superpoblació mundial ha fet obligatòria una estricta política de fills únics. Per això, set germanes idèntiques, cadascuna amb el nom d’un dia de la setmana, han de fer torns per sortir a l’exterior, simulant ser la mateixa persona. Sortir de casa només un cop de setmana, fent que una altra persona continuï la teva vida en el punt que l’has deixat a final del dia abans durant tota la vida, no és fàcil. Aquesta rutina funciona, fins que Dilluns no torna a casa.
Dirigeix Tommy Wirkola, el responsable de Dead Snow. En aquesta ocasió Wirkola està absolutament desdibuixat. La pel·lícula està rodada d’una forma del tot mecànica i no ens veu enlloc l’empremta del director. La direcció és absolutament impersonal.
El tendó d’Aquil·les de la pel·lícula és el guió. Al guionista li ha estat absolutament tot igual per arribar d’A a B. La idea inicial és bona, però la llença a la brossa amb una trama barroera i uns personatges absolutament caricaturescos. Siete hermanas servirà d’exemple a les escoles cinema de tots els diferents i variats forats de guió que poden existir en una pel·lícula.
Noomi Rapace interpreta a les set germanes. Segurament el treball de l’actriu sigui l’únic que valgui la pena d’aquesta pel·lícula. Tot i que tampoc ha pogut fer meravelles amb el que li deixa el guió. Rapace fa els set papers de l’auca, cadascuna de les germanes correspon a un estereotip diferent: la pija, la nerd, la manipuladora, la de bon cor, etcètera. En les germanes no existeixen els grisos ni matisos. La confecció d’uns personatges tan fàcils pot funcionar per simplificar la història, però és ridícula. Willem Dafoe és el pare, qui els ensenya de petites la manera d’amagar-se davant el món. Glenn Close interpreta a la líder autoritària de la política de control de la població.
Siete hermanas és una pel·lícula que té una bona idea, però que desenvolupa de la pitjor manera possible. A això li sumem una direcció plana i gens pròpia de Tommy Wirkola.
- Publicitat -
