Després d’haver-me assabentat per totes bandes que Sílvia Pérez Cruz no deixava a ningú indiferent amb les seves actuacions en directe, vaig animar-me a traspassar aquesta barrera del que m’ho expliquessin a explicar-ho jo, immediatament en veure que actuava al meu poble (que també és el seu, i que, per tant, alguna cosa ens lligava al mateix lloc).
Temptat de veure-la abans que ningú, i que les meves pupil·les la rebessin i veiessin abans que els de la segona fila, vaig quedar-me una estona observant les primeres fileres per si algú havia desistit en utilitzar el seu seient per cedir-me’l a mi voluntàriament. No vaig aconseguir-ho, però tant se me’n va fer, perquè vaig deixar-ho córrer per asseure’m al meu lloc. Uns minuts després de fer voltes per trobar-lo, començava el concert.
Va aparèixer sobre l’escenari una dona amb un vestit groc mostassa que li arribava a la falda dels peus, es va apropar al micròfon, els focus blancs la van enlluernar i va deixar sentenciat: “quan estic a Calella de Palafrugell sento que estic a casa”. La remor del mar, la lleugera ventolina del vent, els màstils dels velers ballant i el silenci del públic, van evidenciar que estàvem a punt de veure un dels concerts més íntims de la cantant, i que ens convidava a tots a fer un viatge a la seva reminiscència.
Sílvia Pérez Cruz, acompanyada d’una guitarra entre les seves mans, va inaugurar l’espectacle cantant Tonada de luna llena de Simón Díaz, una cançó que, segons va explicar, li recorda en com s’adormia a les cames de la seva mare als esgraons que tenia al meu darrere. Confesso que vaig aixecar el cap mentre la cantava, per buscar si la lluna estava plena, però em vaig adonar que el cel encara no havia agafat aquell to de fosca nit, i per això la lluna no es deixava veure. Quan vaig abaixar el cap de nou per centrar-me en el concert ja estava cantant la següent cançó, una havanera dels mítics Port Bo, anomenada Luz que brillas, seguida del Cucurrucucú paloma i Amor del bo.
La sensació de solitud i de sopluig a la vegada que desprenien els altaveus em causaven admiració. I és que a mesura que anava avançant el concert veia com ningú desenganxava els ulls de l’escenari auster en què estava cantant, explicant que per a ella “la música era una necessitat”. Va ser llavors quan va entrar el seu contrabaixista de confiança, el gironí Bori Alvero, per cantar Veinte años, d’Omara Portuondo. Seguidament, Marta Roma, va entrar amb el violoncel per tocar La tarde, la qual va aprofitar per dedicar a la seva amiga de la infància: “Neus te la dedico”.
Amb els tres músics sobre l’escenari, Sílvia es va treure la brusa, quedant-se amb una samarreta vermella i uns pantalons negres. Al seu cantó, Bori vestia un polo verd menta i a l’esquerra Marta duia un jersei blau marí. Tots tres conformaven la gamma de colors que representen els cinc moviments de l’àlbum —les cinc etapes diferents de la vida—. El groc de “La flor”, representant la infància; el blau de la joventut i “La inmensidad”; el verd de “Mi jardín”, simbolitzant la maduresa; el negre de la vellesa i “El peso”; i el vermell del “Renacimiento”.
Amb aquesta impressió de colors, començava a repassar cançons de cada moviment: Ell no vol que el món s’acabi, La Flor, seguida de Mechita, rememorant el Perú, i per donar peu a encetar el següent moviment —la joventut— amb Salir distinto (junt amb el canvi de colors dels llums al blau) i Mi última canción triste, del tercer moviment. Va ser aleshores que mentre parlava de la natura vaig adonar-me que el cel ja era fosc i podia veure alguna estrella poc brillant, i la mar també va agafar força per si mateixa fent-se present amb onades més intenses.
Es va aturar el concert per un segon. Vèiem la immensitat al nostre davant (pel mar i per l’àlbum). Pérez Cruz va beure aigua per primera vegada en tot el concert, sense semblar molt assedegada. A continuació ens va presentar una reduïda versió del seu Cor del Solstici —element essencial del seu àlbum—, conformada per set veus amigues de l’Empordà. La presència del cor faria créixer en intensitat les pròximes cançons: Aterrados i Toda la vida, un día. Les estrelles del cel ja formaven part del públic admirant Calella de Palafrugell amb la cantant sobre l’escenari. Per l’ocasió va cantar Iglesias, cançó del seu primer àlbum.
Sobre l’escenari ens va presentar la col·laboració del cantant havà Roly Berrío amb el seu tema conjunt Nombrar es imposible per després tocar en solitari El pan caliente, el qual va acabar d’animar als assistents (lleugerament ensopit).
Per a la traca final, després de fer salutacions al públic (tant de les embarcacions que hi havia a la mar com a les grades), va cantar d’una forma èpica Vestida de nit, després d’explicar l’origen de la peça, composta pels seus pares. Tot el concert va estar farcit de referències a la seva figura paterna, Cástor Pérez, figura clau per entendre la tradició de les havaneres a l’Empordà, com una ombra amiga que planava damunt de tots nosaltres. I per fi la mar es va tranquil·litzar, gairebé el so de les ones era inexistent, el temps es va paralitzar i l’únic que se sentia era la gent del restaurant del darrere. Per acabar, després d’acomiadar-se, va agrair a l’equip, als amics i als familiars, a galop de l’adaptació d’un poema de Federico García Lorca, anomenat Pequeño vals vienés.
Així doncs, ara seré jo qui escamparà paraules bones dels concerts de la Sílvia Pérez Cruz, i qui recomanarà amb plenitud la seva música en directe, perquè va aconseguir endinsar-me dins dels seus cinc moviments com de nens tots dos vam rebre el baptisme de la mar salada de Calella.
En aquest concert he anat acompanyat amb Adrià Ibáñez, a qui agraeixo haver-me descobert a la Sílvia Pérez Cruz d’una manera diferent. També per haver-me fet de càmera durant l’entrevista a Fran Arnau, director d’Ítaca.
