En els darrers temps, i d’una forma legal, s’intenta guanyar terreny en quant als drets de les persones que, per una cosa o altra, estan malaltes. D’aquí a que parlem de la llei de protecció de dades, per exemple, dades que en medicina son altament sensibles, ja que van lligades no només a patologies concretes sinó a hàbits i conductes personals, detalls de les condicions socioeconòmiques, i identificacions domiciliàries, laborals, bancàries i fiscals; i d’aquí a que siguin tan llamineres pels hackers que actuen com a espies per compte de governs (Rússia, Corea i Xina en son els reis).
Una de les reivindicacions que ha fet fortuna darrerament ha estat el dret (segons jo imprescindible) a l’oblit, i que fonamentalment aplica a la gent que pateix càncer però és extensible a qualsevol altra malaltia, i que exigeix que al cap de cinc anys d’haver assolit la remissió complerta, s’esborri l’etiqueta estigmatitzadora de la que fins fa poc asseguradores i bancs se’n valien per imposar discriminacions, no cobrint algunes prestacions, per exemple, o negant hipoteques, al·legant la malaltia.
L’assoliment de drets adequats (o fins i tot reconquerits, m’atreviria a dir) planteja reptes importants en el camp de l’ètica.
Al pacient, en tant que persona sobirana, se l’ha d’escoltar i se li ha de permetre d’establir les seves prioritats i respectar les seves decisions. És ben cert que el metge és qui compta amb la saviesa apresa del que és millor pel pacient en quant a l’abordatge mèdic, però el cos i la ment a tractar, no son pas els seus. Així doncs, igual que el pacient ha d’admetre aquesta superioritat del metge en coneixements, el metge ha de saber aterrar les possibilitats diagnòstiques i terapèutiques al llenguatge del pacient, per a que aquest pugui avaluar i decidir si vol seguir el camí traçat pel primer o no. En aquesta línia estic en contra de que els pacients assisteixin als Comitès de tumors, on es debat el seu cas de manera freda i operacional, i sense avaluar les conseqüències que això tindrà per aquella persona, que en aquell moment és vulnerable i que està en desigualtat de condicions. Considero en canvi que, un cop avaluades les possibilitats, el metge que duu el malalt les ha de plantejar al pacient per a que aquest pugui dir-hi la seva, i decidir quina de les opcions li sembla més acceptable d’entre les millors prèviament seleccionades pels professionals. Igualment, si a un pacient se li ha de fer un procediment, cal que se li expliqui el que se li farà amb detalls suficients i en un llenguatge planer, per evitar que després es trobi en situacions que potser si hagués conegut d’avantmà no hagués acceptat. O que si se li dona a signar un consentiment, se li doni el temps per llegir-lo bé, se li expliqui i es contesti totes les seves preguntes i es resolguin totes les seves inquietuds; i no pas a correcuita com es fa ara en la majoria d’ocasions.
La diferència entre un professional de la salut i la intel·ligència artificial d’aquí a ben poc serà nul·la en la capacitat de diagnosticar i escollir les millors teràpies, i llavors, encara més que ara, el tret diferencial serà la humanitat amb la que es tractarà els pacients, i això, recordem-ho bé, implica humilitat, respecte, generositat i empatia.
