Volia estalviar-me el comentari al respecte del festival d’Eurovisió que es va celebrar aquest dissabte, però o bé la manca d’inspiració o el martelleig permanent de la idea, han fet que em decideixi a tirar per aquí.
Ja fa temps que sentim a dir que és un festival caspós, que la música que s’hi escolta no val res, que és un esdeveniment de freakys, etc. Però també és cert, que d’allà n’han sortit artistes o cançons que han fet fortuna i història i cal no oblidar, que l’audiència milionària li dóna suport, així que o tan freaky no deu ser, o bé el festival és un reflex de la gent que se’l mira i el segueix.
El cert però, és que vivim una època en la que la música o els artistes de la música, han desaparegut gairebé de la televisió. Tot i que s’escolta més música que mai, tot i que hi ha més concerts que mai, la televisió li dóna l’esquena i només la treu a passejar en moments comptats o com a acompanyant d’imatges d’altre tipus.
Tanmateix, el festival d’Eurovisió representa el concurs musical (per no dir també el programa musical) amb més audiència de la història de la televisió i cada any revalida aquesta posició hegemònica aplegant més de 200 milions de persones que ja setmanes abans parlen de les músiques que s’hi presenten i el dia del concurs, vibren com pocs moments durant la resta de l’any. I encara una cosa més que aconsegueix l’esdeveniment. En un moment en el que a casa hi han més d’un televisor i en el que tothom consumeix vídeo a través del seu propi dispositiu, Eurovisió segueix aplegant família senceres o grups d’amics al voltant d’una única pantalla i parant màxima atenció al que passa damunt de l’escenari.
Comptat i debatut, doncs, potser el festival no és tant dolent o tant freaky com sembla, si aconsegueix unir allò que l’home i la màquina han separat gràcies a una cosa tan simple i a l’hora com la música.
